PENSAMENTS HERMÈTICS (LIX)

- E che ne pensa della morte?
- Come marxista è un fatto che non prendo in considerazione.

Pier Paolo Pasolini 'La ricotta' (1963)

EUROPAHAUS

Però hi ha una cosa de la qual cap de nosaltres pot prescindir: la gran ciutat, on la llum brilla de nit.
KURT TUCHOLSKY

Amb el pas del temps, el mite de la Potsdamer Platz s'ha fet tan gran que ha acabat projectant una ombra enorme sobre la veïna Askanischer Platz. Tot i això, cal recordar que, durant la primera meitat del segle passat, s'havia convertit en un dels centres neuràlgics de Berlín. Llavors, tot girava al voltant de les grans estacions de ferrocarril. A l'Askanischer Platz hi havia l'Anhalter Bahnhof, l'estació més gran i concorreguda de la ciutat. Des del 1841, any de la seva inauguració, s'hi van anar establint grans hotels en el seu entorn. Primer l'Harsburger Hof i més endavant l'Excelsior, en el seu moment l'hotel amb més habitacions del continent.

L'any 1924, amb voluntat d'aprofitar-se d'aquesta dinàmica, els promotors del cèlebre gratacels a l'estació de Friedrichstrasse van promoure un nou concurs. El seu objectiu era definir la part oest del Prinz-Albrecht-Palais, allà on hi havien els estables, amb un gran edifici que donés façana a la plaça i preservés el màxim de jardí. L'edifici principal, un palau del segle XVIII modificat posteriorment per Schinkel, ocupava la seva part est. La proposta guanyadora del concurs fou la presentada pels arquitectes Richard Bielenberg i Josef Moser, també autors de l'Hotel Fürstenhof proper a la Potsdamer Platz. Cal destacar que aquesta proposta no tenia res a veure amb allò que finalment es va construir. De fet, els autors passaren de proposar un edifici d'estil neoclàssic a un complex d'edificis projectat segons els principis de la Neue Sachlichkeit, més semblant a la proposta presentada per Otto Firle.

Aquest complex d'edificis, en cert sentit, volia ser la rèplica, a l'Askanischer Platz, de la Haus Vaterland, ubicada just al davant de la Potsdamer Bahnhof. Inaugurada el 1911 com a Haus Potsdam, l'edifici era obra de Franz Schwechten. Curiosament el mateix arquitecte que uns anys abans havia projectat l'Anhalter Bahnhof. Acollia el Café Piccadilly, el restaurant més gran del món amb 2.500 coberts, un teatre, amb una capacitat de 1.200 butaques, i nombroses oficines. El 1928 va ser reformat i re-inaugurat, sota el lema del món en una casa, amb el teatre transformat en cinema i les oficines en múltiples restaurants temàtics. A més, Carl Stahl-Vrach, arquitecte de la reforma i escenògraf de films com el "Doctor Mabuse" de Fritz Lang, va transformar l'edifici en un dels primers exponents de la Lichtarchitektur, o arquitectura de la nit.

Per altra banda, el complex de l'Askanischer Platz tenia uns 280 metres de façana i una superfície total de 35.000 metres quadrats i fou construït en dues fases. En la primera fase, completada el 1926, s'edificà la Deutschlandhaus. Un edifici que contenia un centre comercial, un teatre, una sala de ball i un cinema. Molt similar al Tauentzienpalast. Un complex d'oficines, botigues i sala de ball del qual Bielenberg i Moser també n'eren autors. La segona, després de molts problemes i de la mort de Bielenberg, no es va poder completar fins el 1931. I és en aquesta última fase, projectada per Moser i Otto Firle, que es construí un dels primers edificis d'alçada berlinesos amb estructura d'acer: l'Europahaus. Una torre de 12 plantes que acabaria donant nom a tot el complex. Firle, segurament, va aportar moltes idees pròpies, anteriorment incloses en la seva proposta de concurs. Una d'elles, sens dubte, fou la transformació de l'Europahaus en un altre exemple berlinès d'arquitectura de la nit. Però no va ser fins el 1935 que, a la torre central, s'hi afegí una estructura, de 15 metres d'alçada, coronada amb els logos lluminosos d'Allianz i d'Odol, sumant un total de 50 metres, que trencava del tot amb la marcada horitzontalitat del projecte guanyador.

El nazisme va acabar despullant l'Europahaus de tots els seus neons per així convertir-la en la seu ministeri de treball del Reich. Durant aquell període de foscor, l'Anhalter Banhnhof esdevingué una de les tres estacions berlineses on s'arribà a deportar, entre 1941 i 1945, gairebé un terç dels jueus berlinesos. Des d'aquesta estació, per obra i gràcia d'Adolf Eichmann, se'ls enviava, en grups de 50 a 100 persones, a Theresienstadt, en combois de passatgers afegits a trens regulars. Però els bombardeigs massius de la RAF, sobre la ciutat, acabà deixant molt afectada tant l'estació com el seu entorn. No obstant això, el pla demencial d'Albert Speer, per transformar Berlín en la Welthaupstadt Germania, ja preveia tancar l'estació i convertir-la en una piscina pública. De fet, no va ser fins el 1960 que l'Anhalter Bahnhof no va ser completament desmantellada. I amb el seu tancament, i posterior enderrocament, una part de la història de Berlín va caure en el pou de l'oblit. Excepte l'Europahaus que encara avui es manté en peu, però en la foscor imposada originàriament pels nazis.

TRAÏCIONS

Traduttore, traditore.

O això diuen que diuen els italians... En tot cas, aquesta paronomàsia podria aplicar-se a un fenomen, absolutament grotesc, que hom descobreix tot observant la retolació del nomenclàtor de Ceret.

Resulta que la retolació de cada un dels carrers, places i racons d'aquesta vila nord-catalana sempre es fa amb dues plaques. L'una, de color blau, en llengua francesa i l'altra, de color groc, en llengua catalana. La segona, significativament, a sota de la primera.

Però no me n'havia adonat mai abans que, en molts casos, el contingut d'aquestes plaques no es corresponen les unes amb les altres. Així doncs, en comptes d'una simple traducció, hi llegeixes tota una traïció, digne del censor més hilarant del món.

L'ESCOMBRA DEL SISTEMA

Fragment de 'The Broom of the System' de David Foster Wallace:

T'ha fet allò de l'escombra, a tu? No? I ara què fa servir? No. Doncs el que em va fer a mi, que aleshores devia tenir vuit anys, o dotze, potser, qui se'n recorda, va ser fer-me seure a la cuina, treure una escombra de palla i començar a escombrar el terra furiosament, i en acabat em va preguntar quina part de l'escombra era més elemental, més fonamental, a parer meu, si el raspall o el mànec. Jo no em sabia decidir, i ella escombrava cada cop amb més violència, i em vaig posar nerviós, i finalment, quan li vaig dir que suposava que el raspall, perquè en certa manera es podia escombrar sense el mànec, només agafant el raspall, però que amb el mànec i prou no podies escombrar, ella es va llançar sobre meu, em va fer caure de la cadira i em va cridar alguna cosa com ara això a l'orella: “Exacte, i això perquè tu la vols per escombrar, oi, l'escombra? És per això, oi, que la vols?” Etcètera. I qui si l'escombra la volguessin per rebentar finestres, aleshores seria el mànec, el que seria l'essència fonamental de l'escombra, i tot seguit ho va il·lustrar amb la finestra de la cuina, amb un terrabastall que va fer venir tots els criats; però si l'escombra la volíem per, posem per cas, escombrar els vidres esmicolats, escombra, escombra, aleshores l'essència era el raspall. Ah no? I ara què fa, si no? Ho fa amb un llapis? Tant és. El significat com a tret fonamental. La fonamentalitat com a ús. El significat com a ús.