INVENTARI #2013

Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2013 per quedar-se.
Com és habitual, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Adam Green & Binki Shapiro Adam Green & Binki Shapiro
Arcade Fire Reflektor
Arman Méliès IV
Bombino Nomad
Christopher Owens Lysandre
Daft Punk Random Access Memories
Darkside Psychic
Détroit Horizons
Grouper The Man Who Died In His Boat
Jim James Regions Of Light And Sound Of God
Kurt Vile Wakin On A Pretty Daze
Majical Cloudz Impersonator
Miquel Serra Roses místiques
My Bloody Valentine m b v
Els Pets L'àrea petita
Savages Silence Yourself
Sigur Rós Kveikur

The Strokes Comedown Machine

Toni Bruna Formigole
Torres Torres
vàlius Escola
Vampire Weekend Modern Vampires Of The City
Veronica Falls Waiting For Something To Happen
Vincent Delerm Les amants parallèles
Yo La Tengo Fade

NOTES BERLINESES (XLIX)

"Em sento perdut a Berlín. No té cap semblança amb la ciutat que havia suposat que era. Hi havia una vegada un Berlín que jo hagués conegut, a partir de descripcions en llibres - el Berlín del segle passat i principis de l'actual: una ciutat lúgubre en un pantà, amb carrers durs, fangosos i il·luminats amb llanternes, dividint files rectes de cases lletges de forma igual, compactada en blocs tan quadrats i llisos i uniformes i monòtons i seriosos com caixes de mudances. Però aquell Berlín ha desaparegut. Sembla haver desaparegut totalment, i no hagi deixat cap rastre. La major part del Berlín d'avui no té, al respecte, cap indicació d'un període anterior. El lloc on es troba té tradicions i una història, però la ciutat en si no té ni tradicions ni història. És una ciutat nova; la més nova que he vist mai. Chicago sembla venerable al seu costat; perquè hi ha molts barris antics a Chicago, però no tants a Berlín. La massa principal de la ciutat sembla com si s'hagués construït la setmana passada, la resta té un to més greu, amb prou feines perceptible; i sembla com si tot tingués sis o, a tot estirar, vuit mesos d'existència.

La següent característica que et sobta és l'espaiositat, l'amplitud de la ciutat. No hi ha cap altra ciutat, en qualsevol altre país, on els carrers siguin generalment tan amplis. Berlín no és només una ciutat de carrers amples, és la ciutat de carrers amples. Com a ciutat de carrers amples mai ha tingut el seu equivalent, en qualsevol altra època del món. L'Unter den Linden són tres carrers en un, la Potsdamerstrasse està limitada, a banda i banda, per voreres que són més amples que alguns dels carrers històrics de les antigues capitals d'Europa; no hi sembla haver cap carril o carrerons; no hi ha dreceres; aquí i allà , on diversos carrers importants desemboquen en un centre comú, la circumferència d'aquest centre és d'una magnitud calculada per portar aquesta paraula espaiositat en la teva ment un altre cop. El parc al mig de la ciutat és tan gran que fa sorgir aquesta expressió un cop més."

"Hi ha una altra característica notable - la superfície completament plana del lloc de Berlín. Berlín, per recapitular, és més nova a la vista que qualsevol altra ciutat, i també de complexió més ordenada; cap altra ciutat té aquest aire d'amplitud, d'absència d'amuntegament; cap altra ciutat té tants carrers rectes; i amb Chicago impugna el cromosoma per la planimetria de la superfície i per la fenomenal rapidesa de creixement. Berlín és la Chicago europea. Les dues ciutats tenen aproximadament la mateixa població - un milió i mig. No puc parlar en termes exactes, perquè només sé quina era la població de Chicago la setmana passada; però en aquell moment es tractava d'un milió i mig. Fa quinze anys Berlín i Chicago eren grans ciutats, per descomptat, però cap de les dues era el gegant que és ara."

MARK TWAIN 'The Chicago of Europe' (1892)

"LES AMANTS PARALLÈLES"

Pas loin et à côté quand même.

Cinc anys després, Vincent Delerm continua la seva autòpsia de la banalitat quotidiana. Però, aquest cop, no ha volgut tornar amb un àlbum clàssic. Ha tornat amb "Les amants parallèles". Una nouvelle, en tretze cançons, on ens narra el camí sentimental entre un home i una dona. Tretze cançons que són variacions subtils al voltant de l'amor i del desamor, de la rutina i de la solitud, de la ruptura i de la reconciliació.

Amb una elegant instrumentació minimalista de quatre pianos preparats i res més, Delerm signa tota una petita obra mestra. Una veu baixa, unes cançons curtes, gairebé furtives, un ritme lent i hiptònic... Tot el seu conjunt flueix com un tràveling. Visualment parlant, el videoclip de la seva cançó homònima ho resumeix a la perfecció.