Fragments de 'L'isola' de Giani Stuparich:
"Havia estat com si hagués descobert alguna cosa d'ell mateix que ignorava."
"La sòbria vegetació al llarg dels pendents de roca, els poblets blancs arran d'aigua donaven un toc de frescor i d'encant a aquella terra que sorgia del mar."
"Tot al voltant, les línies de l'illa eren suaus: entre les capçades blavenques de les oliveres apareixia el cel més carregat; en l'aire quiet surava un perfum plaent, les aromes de la terra es fonien amb l'olor del mar: pi, menta i baladre amb el salobre i les algues."
"Coneixia bé l'illa: l'havia recorregut tota, altres vegades, a peu, i n'havia fet la volta a vela. Li agradaven especialment alguns racons amb olivets, aspres i pedregosos; feien olor de sal i de menta d'aigua, hi petaven tots els vents, tenien un gran mar al davant i al darrere un cel sense límits."
"La pau del port era una il·lusió; la realitat era allà fora, en la lluita oberta i contínua."
"El paisatge era àrid, al llarg del camí eriçat d'atzavares: n'hi havia que dreçaven la tija florida amb un estupor monstruós. S'hi trobaven escasses construccions: les cases i les parets de tanca desentonaven i ressaltaven, antinaturals, en aquella solitud."
"En aquell camí tot tenia un aire tràgic."
"Aquell camí que continuava avançant sempre recte cap al blau infinit del mar i del cel; nu, amb alguna casa escassa tancada a les vores, aparentment deshabitada, i a banda i banda pedregars estèrils; aquell camí pla, monòton, sense pols, sord als passos, dominava tots els impulsos de l'ànima, tots els pensaments, amb els trets d'un destí inexorable."
"El fill va veure com s'empetitia l'illa, com desapareixia a l'horitzó en la immensa resplendor del mar. Aquell va ser el primer moment que va tenir la consciència precisa i simple de què perdia en perdre el seu pare."
