23 de febrer del 2015

LA CIUTAT DEL SOL



Fragment de 'La Ciutat del Sol' de Tommaso Campanella:

"En l'ampla planura es dreça un turó sobre el qual s'alça la major part de la ciutat; però els seus cercles arriben bon tros lluny de la falda de la muntanya, la qual és tan gran que la ciutat fa més de dues milles de diàmetre i ve a tenir set milles de perímetre, però, a causa del pendent, té més habitatges que si estigués en un pla.

La ciutat està dividida en set cercles molt grans, que reben el nom dels set planetes, i, de l'un a l'altre, s'hi entra per quatre carrers i per quatre portes, que miren als quatre punts del món; però està disposada de tal manera que, si fos assaltat el primer cercle, cal més esforç per al segon i després encara més, i doncs cal assaltar-la set vegades per a vèncer-la. Però jo sóc del parer que ni tan sols es pot assaltar el primer, de tan gros i reblit de terra com és, i té baluards, torrasses, artilleria i fossats per fora.

Entrant, doncs, per la porta de Tramuntana, coberta de ferro, que s'alça i s'abaixa amb un enginyós mecanisme, es veu un pla de cinquanta passos entre la muralla primera i l'altra. A la vora hi ha palaus, tots units al voltant del mur, que es podria dir que tots en formen un de sol; i damunt hi ha els revellins damunt de columnes, com claustres de frares, i per davall no hi ha entrada sinó per la part còncava dels palaus. A més, hi ha les belles estances, amb finestres a la banda convexa i a la còncava, i estan separades amb petits murs entre elles. Només el mur convex fa vuit pams de gruix, el còncau tres, els mitgers un o poc més.

A continuació s'arriba al segon pla, que té dos o tres passos menys, i s'hi veuen les segones muralles, amb els revellins per fora i galeries; i, per la part de dins, l'altre mur, que tanca enmig els palaus, té el claustre i les columnes davall, i damunt, belles pintures.

I així s'arriba a dalt de tot, i sempre per plans. Només en entrar per les portes, que són dobles, pels murs interiors i exteriors, es puja per uns graons tals que no es noten, perquè van obliquament, i les escales formen un desnivell gairebé imperceptible.

Al capdamunt de la muntanya hi ha un gran pla i un gran temple al mig, de factura meravellosa."

3 de febrer del 2015

BECKETT A BERLIN


ma ’l vento ne portava le parole.
FRANCESCO PETRARCA

El 5 d'octubre de 1969, any en què va guanyar el Nobel de Literatura, Samuel Beckett estrenà una nova versió de "Krapp's Last Tape", amb Martin Held en el paper de Krapp. Era la seva segona producció, en alemany, que dirigia per al Schiller-Theater Werkstatt del llavors Berlín Oest.

Així doncs, Rosa von Praunheim (nom artístic de Holger Mitschwitzky) aprofità l'avinentesa per filmar-lo, amb l'ajuda de Daniel Schmid, tot passejant pels carrers de la ciutat. I fruit d'un fet tan banal sorgí el curtmetratge experimental "Samuel Beckett", amb el qual va començar a donar-se a conèixer.



Un curtmetratge que és tot un joc de contrastos: les imatges són berlineses però el so és una cançó turca i quan veiem Beckett, llegint el Berliner Zeitung, una veu en off recita un dels fragments del "Canzoniere" de Petrarca (en els crèdits, atribuït erròniament a Dante Alighieri) que, tres segles més tard, Claudio Monteverdi convertí en un dels seus nombrosos madrigals.