Traducció al català (amb l’ajuda inestimable de
Rosa M. Vilella Sabaté) de l’article ‘
Le Pavillon de l’Allemagne à l’Exposition de Barcelone’ de
Nicolau M. Rubió i Tudurí, publicat al
Cahiers d’Arts, número 8-9, de 1929.
Conté només espai. No té finalitat pràctica, ni funció material. La gent diu: «Això no serveix per res». És una arquitectura representativa, com un obelisc o un arc de triomf. Alguns arquitectes, per representar a Alemanya, utilitzant una mena de construcció commemorativa, probablement haurien recordat, en aquesta construcció, la forma d'una gran aeronau. Mies van der Rohe, més subtil, ha donat al seu monument representatiu, la forma tranquil·la d'una casa.
Certament, ja no estem d'acord sobre què és «la forma d'una casa». Quan es construeix una veritable casa, es manté com a casa, independentment de quin aspecte li imposeu. Però si feu alguna cosa que no és pas una casa, però voleu que s'hi assembli, haureu de cercar apropar la vostra construcció a les formes conegudes de l'arquitectura de la casa. Vet aquí, doncs, un element «tradicional», un principi conservador, que no hem pas d'ignorar i que trobem, molt marcat, en el pavelló de Mies van der Rohe. Turistes i indígenes d'extrema avantguarda, han pogut retreure-li: «Aquest pavelló no és, fet i fet, el darrer crit». Han volgut criticar l’arquitecte tot dient que no s’haurien de portar sub-novetats a les Exposicions Internacionals. Però deixo aquestes opinions i retorno al meu tema.
El Pavelló només conté espai però d’una manera geomètrica i no pas real o física. No té portes i, a més, cada habitació es tanca imperfecta, per tres costats, per tres parets, per exemple. Aquestes parets són, amb més freqüència, grans finestres contínues que limiten l'espai només parcialment. Algunes d'aquestes finestres, de color fosc i neutre, reflecteixen objectes i persones, de manera que el que veus a través de la finestra es confon amb el que hi veus reflectit. Algunes de les habitacions no tenen sostres: són realment mitjos patis, on l'espai només està limitat per tres murs i la superfície horitzontal de l'aigua d'un estanc, però on és «retingut» per la geometria.
Així que us acosteu al Pavelló, i després quan hi entreu, us sorprendrà la impressió d'inutilitat que es desprèn d'aquestes sales obertes i buides, des d'aquests bells murs de marbre, nus i deserts, d'aquests patis inhabitables; i immediatament sentireu el xoc de l'arquitectura metafísica, si puc dir-ho així. Però m'agradaria aturar-me una mica aquí per deixar la cosa més clara.
La interpretació ordinària d'aquestes paraules «arquitectura metafísica» podria ser: arquitectura de la intel·ligència o de l’abstracció intel·lectual. Tothom comprendria llavors que volguéssim parlar de proporcions, de nombres generadors, de la limpiditat i de la gairebé crueltat del raonament arquitectònic, etc. Però, dins el Pavelló alemany de Barcelona, l'arquitectura, en treure’n allò físic, tendeix més aviat a l’evocació i al símbol. Això és inevitable en la construcció representativa. En els discursos dels Comissaris alemanys, no s’han oblidat de dir-ho, més o menys d'aquesta manera: «Aquí teniu l'esperit de la nova Alemanya: simplicitat i claredat de mitjans i d’intencions—tot obert al vent, com a la fresca—res no tanca l'accés als nostres cors. Una feina feta honestament, sense orgull. Aquesta és la llar tranquil·la de l'Alemanya apaivagada!» Aquesta evocació té una marcada tendència sentimental: tots els materials i fins i tot la geometria, se sotmeten a aquesta tendència. Pot semblar sorprenent retrobar sentimentalisme en un treball arquitectònic tan modern i altament tècnic; però hem de reconèixer que l'arquitectura difícilment pot escapar de les influències socials que li donen llum.
