Fragments dispersos del llibre de Joan Miró 'El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard':
Durant tots aquests anys, Catalunya, malgrat tot, no ha parat de germinar, amb la terra, amb tot allò que hi creix. És com una planta que ha crescut al meu damunt. Cada vegada en tinc més la sensació. Per exemple, Mont-roig és com una religió.
A Mont-roig, és la força qui em nodreix, la força.
Perquè Mont-roig és el xoc preliminar, primitiu, on sempre torno. Els altres llocs es mesuren amb relació a Mont-roig.
La gent ha perdut el sentit de tot allò que és autèntic.»
Per mi, un bri d’herba té més importància que un gran arbre, una pedreta més que no pas una muntanya, i un estiracabells en té tanta com una àliga.
Encara ara, si surto a passejar, em miro el terra, o bé el cel, i no pas el paisatge.
A Mont-roig, per exemple, hi ha uns eucaliptus magnífics que tenen una escorça molt bonica. Jo em miro l’escorça.
Quan em passejo, no busco les coses com qui busca bolets. Hi ha una força, clac! Que em fa tombar el cap cap allò, una força magnètica.
En la mirada també hi ha coses òptiques que impedeixen de veure com s’ha de veure.
El que m’interessa no és pas que el quadre quedi aquí, sinó la seva irradiació, el seu missatge, allò que farà per transformar una mica l’esperit de la gent. El quadre en tant que objecte no m’interessa.
La gent cada vegada entendrà més que jo obria portes a un altre futur, contra totes les idees falses, tots els fanatismes.
I la meva pintura no és de cap de les maneres un dietari secret. És una força d’atac que s’exterioritza.
