Fragment de 'Fam' de Knut Hamsun:
"Déu havia posat el dit a la xarxa dels seus nervis, i, discretament, en passar, n'havia enredat una mica els fils. Déu havia retirat el dit i en ell havien quedat fibres i petites arrels arrencades dels fils dels meus nervis. I a l'indret tocat pel seu dit, que era el dit de Déu, hi havia un forat obert, i al meu cervell, una ferida feta pel pas del seu dit. Però després que Déu em tocà amb el dit de la seva mà va deixar-me tranquil i no tornà a tocar-me, ni va permetre que m'esdevingués res de mal. Em va deixar anar en pau; però em va deixar anar amb el forat obert."
Entre 1967 i 1968, l’estudi de Mies van der Rohe, sota la direcció de Joe Fujikawa i Gerry Johnson, va projectar una benzinera al barri residencial de l'"île des Soeurs" de Mont-real, al Quebec.
Mies havia col·laborat anteriorment tant en el planejament d'aquest nou barri com en la construcció de tres dels seus blocs d'apartaments. Així doncs, Fujikawa i Johnson van poder convèncer l'Imperial Oil, companyia que tenia els drets d'explotació de les benzineres, per realitzar un projecte que servís com a prototip.
De tipus pavelló, la benzinera intenta passar desapercebuda minimitzant el seu impacte visual enfonsant-se lleugerament per sota el nivell del seu entorn. Tot i ser una obra menor, té un aire de família amb la Neue Nationalgalerie de Berlín. I no és gens estrany. Tots dos edificis van finalitzar la seva construcció en el mateix any. El 1968. Un any abans de la seva mort.
Els dos edificis no són eminentment espectaculars. Tampoc tenen excessives pretensions. Però si són eloqüents. Tant per la seva simplicitat estructural com per la seva claredat espacial. En essència, són arquitectura reduïda al no-res. Al no-res metropolità.
I és que, com va dir el mateix Mies, l'arquitectura no és pas un còctel "Martini".
L’irregular documental "Regular or Super" utilitza aquesta obra menor, com a punt de partida, per transportar-nos, a través de l’obra americana de Mies, fins a Berlín. El millor són les observacions que fan dos dels seus usuaris: el mecànic que afirma que "aquí em sento segur", i l'empleat de la benzinera que opina que "és una benzinera com les altres però antiga". I també els intervals del documental on els edificis de Mies s'acompanyen amb la música de Ramachandra Borcar.
Fragments arquitectònics dels 'Pensaments' de Joseph Joubert:
"L'arquitectura ha de pintar els homes pintant els llocs. Cal que un edifici anunciï als ulls aquell que hi viu; i les pedres, el marbre i el vidre han de parlar i dir allò que ens amaguen."
"Així com en la música el plaer neix de la barreja dels sons i dels silencis, de les pauses i del soroll, així també neix, en l'arquitectura, de la barreja ben disposada dels plens i dels buits, dels intervals i de les masses."
"Tothom es complau a posar en obra el seu talent. Si els arquitectes tinguessin una omnipotència divina, només estarien ocupats en demolir i reconstruir el món."
"I les vostres ciutats, la destrucció de les quals no podrà donar al futur cap ruïna digna d'un poc d'atenció. Ciutats de pedra i, què dic ara?, ciutats de guix. Allò que cal és marbre. Miserables petites ciutats modernes! Arquitectura cambrera!"
Anche quando vado nelle altre città l'unica cosa che mi piace fare è guardare le case. Che bello sarebbe un film fatto solo di case, panoramiche su case.
Nanni Moretti '
Caro diario' (1993)
