EL MUR COM A PARÒDIA

It is parody. It is for a small group of colleagues who can appreciate the humor and sadness of political life.

L'11 de novembre de 1970, en un solar buit i abandonat proper al Mur de Berlín, Allan Kaprow va organitzar el happening "Sweet Wall": construir un mur de blocs de formigó, d'uns trenta metres de llarg i d'un metre i mig d'alçada, amb pa i melmelada, en comptes de morter, per, un cop finalitzat, enderrocar-lo.

De les fotografies s'intueix que hi participà un grup molt reduït de, potser, cinc persones i una audiència de no més de tres membres de la policia de Berlín Oest, que patrullaven per la zona.

Vuit anys abans, el documentalista Raymond Depardon, mentre cobria la visita de Robert Kennedy a la ciutat dividida, dedicà un reportatge fotogràfic a una colla d'infants que, tot apilant maons en un solar buit, replicaven, a la perfecció, la seva realitat quotidiana com allò que, de fet, era: un joc absurd d'adults.

Anys més tard, el mateix Kaprow revestí el seu mur dolç com a paròdia política; perquè, segons ell, en la banalitat de la mateixa acció el seu contingut hi era implícit. Però aquell mur no tancava res ni separava ningú. Si, en un principi, volia reflectir la divisió ideològica d'Europa; a la pràctica, acabà sent un joc de nens en mans d'adults.

LA PLAÇA ROJA

Dos fragments de 'La Plaça Roja' d'Eugeni Xammar, article publicat el 12 d'agost de 1925 a La Veu de Catalunya i recuperat en el recull 'Periodisme':

"De la Plaça Roja sempre se n'ha dit plaça roja, i això per motius dignes d'ésser presos en consideració. La plaça roja era la plaça de les execucions. El botxí operava damunt d'un sòcol de pedra que encara es conserva intacte i serveix, ocasionalment, de tribuna per els oradors els dies de manifestació."

"Quan Lenin tenia ganes que el poble el sentís – i això li passava cada dos per tres – el feia venir a la Plaça Roja i li deia el que era del cas des de l'antic sòcol del botxí. Ara, els dies de gran manifestació, la tomba mateixa de Lenin serveix de tribuna als oradors."

"LES HEURES SOMBRES"

La maison se posera au milieu de l'herbe comme un objet, sans rien déranger.
LE CORBUSIER

El juny de 1928 Pierre Savoye, cofundador de la companyia d'assegurances Gras Savoye, visita Le Corbusier, en el seu estudi parisenc, per encarregar-li una residència de cap de setmana, per rebre els amics i descansar en família, en un terreny agrícola de 7 hectàrees a Poissy.

La Villa Savoye, batejada, espontàniament, pels seus propietaris com “Les Heures claires” (les Hores clares), es construeix entre 1929 i 1931. Tan aviat com el 1930, Eugénie Savoye, l'esposa de Pierre, inicia correspondència amb el seu arquitecte, que continuà fins 1937, on li comunica tots els seus defectes constructius.

La primera carta data de 24 de març de 1930, on Madame Savoye ja es queixa que la terrassa, el garatge i la bodega s'inunden i que el soroll infernal de la pluja sobre la claraboia del seu bany no la deixa dormir. En una altra carta del 6 de setembre de 1937 li escriu: "Plou al vestíbul, plou a la rampa, i la paret del garatge està absolutament xopa. El que és més, encara plou en el meu bany, que s'inunda cada vegada que hi ha pluja."

Le Corbusier arriba a dir-li que, com a client, hauria de considerar els arquitectes com els amics de casa seva i no pas els seus enemics. A pesar de tot, a inicis de 1938 els propietaris hi deixen de viure. Però no és fins el maig de 1940 que l'abandonen definitivament. Poc després és requisada pels nazis pel seu emplaçament estratègic. Des d'allí poden observar tota la Vall del Sena i la fàbrica de la Ford a París.

No és fins dos anys després d'acabar la segona guerra mundial, que els Savoye en recuperen la propietat. Vídua i empobrida, Madame Savoye converteix els seus terrenys en una explotació agrícola transformant la casa en un graner i, en conseqüència, accelerant-ne la seva decadència.

Potser per aquest motiu, el 1958 torna a ser expropiada. Aquest cop per l'Ajuntament de Poissy que reserva 6 de les seves 7 hectàrees per la construcció d'una nova escola i acaba destinant l'edifici, tot i que en un principi preveia el seu enderroc, a Maison des jeunes et de la culture.

Llavors l'alarma es dispara i comença tot un seguit de campanyes i mobilitzacions, a escala internacional, per salvar la Villa Savoye. Fruit d'aquesta pressió, l'edifici passa a mans de l'Estat francès. I el 1965, pocs mesos després de la mort de Le Corbusier, André Malraux, llavors ministre de cultura, la classifica com a monument històric.

Però tal com denuncia Arthur Drexler, director del Departament d'Arquitectura i Disseny del MoMA, el mal ja està fet. Fins i tot restaurada, la Villa Savoye, a causa d'aquesta amputació, mai més podrà ser vista com un objecte, sense que res l'alteri.

EL GARRELL

Fragments de 'El garrell' de Loís Delluc:

No diré pas el contrari; però, mireu, la meva mare i jo trobàvem que "papistes" i "hugonots" no eren més que paraules que el vent esbarria, i no és amb remor de paraules que un pot omplir la panxa quan la fam us rosega les entranyes.

Ara em preguntareu: ¿què ets, doncs, tu: catòlic o hugonot? Jo aleshores no us ho hauria sabut respondre, ¡per la meva ànima! […] Però m'afigurava que només hi podia haver un sol Déu per tot el món; i encara m'afigurava més dins la meva pobra closca, i és que potser els hugonots veien Déu d'un costat i els papistes de l'altre i que era per això que el veien diferent. "Per posar-se d'acord", pensava, "caldria que el guaitessin tots de cara."

Pels pobres pagesos i pastors sense defensa, tothom era enemic: catòlics i hugonots, predicants i bandolers. Un no es podia refiar de ningú.

¡Ai, amics que m'escolteu! Pertot on passàvem, trobàvem la fam, la pesta, la ruïna. ¡Pobra gent de la terra! Els hugonots vencedors acabaven d'arrasar el poc que havien deixat els papistes vençuts.

Quan la misèria està escrita en el llibre d'una vida, un no pot escapolir-se de les seves urpes — tan llargues que arriben fins on no us penseu.

No ens passava pel cap en aquell temps que els apòstols del Crist haguessin anat pel món sense més armes que la fe, l'esperança i sobretot la caritat. ¿Qui es recordava aleshores dels apòstols?

La Por, la Gran Por em passava per tots els nervis, per totes les venes. Se m'esmunyia fins al cor i me l'estrenyia i retorcia.

Les nostres penes no han acabat encara. Ni acabaran mai, tant com pelegrinem per aquesta vall de llàgrimes.

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXVI)

Nosaltres som el somni.

Muriel Casals