PENSAMENTS HERMÈTICS (LXXII)

Mentalmente accompagnato da Melotti, Calvino si gettò a disegnare l'architettura rigorosa delle Città invisibili. 

Ernesto Ferrero 'I migliori anni della nostra vita' (2005)

EL CACIQUISME

Fragments, en ortografia prefabriana, de 'Lo Caciquisme' de Josep Puig i Cadafalch publicat, originalment, el 12 de juliol de 1896 a La Renaixensa i reproduït a Lo Somatent el 21 de juliol també de 1896:

Tothom sab com á Catalunya se li tragué de dret de gobernarse y com la Catalunya antiga en defensa d'aquest dret va morir enterrada aquí dintre mateix de Barcelona sota las ruinas de las murallas que s’ obrían y del barri de Rivera que aterraran los rey Felip. Pero després de la Catalunya vella ’n nasqué una altra, una Catalunya esciáva. Y despréa d’ una pitra, la Catalunya acostumada á la esclavitut.

Contra aquest pecat ha vingut lo cástich, que semprè cau sobre els pobles que s’ acóstuman á ser gobérnats per altres.

Aquést cástich es lo góbern irregular dels trovadors, lo gobern de sota má dels que no son gobern, pero que ajudan á las baixesas dels gobernants; la tiranía d’ aquells que d’ amagat, darrera bastidors, ho son tot, perque es lo que afalaga els mals del conquistador foraster. 

Alcaldes y gobernadors y autoritats son la apariencia, son lo fenómeno; més en sota hi ha una tramoya més ridicula, de més baixa má, que es la real la veritahle tiranía.

La autoritat fa com qui goberna; pero qui goberna no es ella.

Perque hi ha un à Madrid que es càcich de tot Espanya, y n’ hi ha un altre á Barcelona que es cacich de tot Catalunya y un altre á Granollers que ho es del Vallés y un altre á Mataró que extén sa jurisdicció per part de la Costa, y un altre á cada ciutat y à cada vila y à cada poblet, y tots aquets son més qué el gobernador y que el batlle. Y tots aixis d’ amagat, per sota má forman per una ficción de derecho tota una verdadera y real tiranía ab apariencias d’ ample llibertat. 

Aixis los goberns que han de viure d’ un parlament que hauría de ser representació deis pobles, viuhen d’ un parlament que no representa res, d’ uh parlament fet per ella, distribuhit y organisat pela goberns mateixos.

Lo cacich fa el diputat, lo diputat sosté el ministre y el ministre sosté al cacich.

Y perque el ministre necessita al diputat y el diputat al cacich, no hi ha més lley que ell, ni mes justicia que la seva. Y d’ aquest encadenament no se ’n surt ni d’ aquell círcol viciós tampoch sense rompre ’l lligám, sense trencar la cadena.

L’ artifici que goberna ’ls pobles moderns lo vejém com qui contempla una farsa, una comedia, desde dintre bastidors.

INVENTARI #2021

Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2021 per quedar-se.

Com de costum, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Cosmo La terza estate dell'amore

Damon Albarn The Nearer The Fountain, More Pure The Stream Flows

Fiddlehead Between The Richness

Frah Quintale Banzai (Lato arancio)

Franco126 Multisala

Frànçois & The Atlas Mountains Banane Bleue
Françoiz Breut Flux Flou de la Foule

Germà Aire Gornal

Giorgio Poi Gommapiuma

Godspeed You! Black Emperor G_d's Pee AT STATE'S END!

Grouper Shade

Gruff Rhys Seeking New Gods

Irena & Vojtěch Havlovi Melodies In The Sand

Julie Doiron I Thought Of You

Kings Of Convenience Peace Or Love

Mach-Hommy Pray For Haiti

Mdou Moctar Afrique Victime

Miquel Serra Cançons de Joan Serra

Parquet Courts Sympathy For Life

Rodrigo Amarante Drama

Roger Mas Totes les flors

Tindersticks Distractions

Turnstile GLOW ON

Tyler, The Creator Call Me If You Get Lost

Weezer OK Human

CORPUS DE SANG

Fragment final de la versió original d'Els Segadors documentada per Manuel Milà i Fontanals:

Varen treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre: «Aquí és nostre capità aquí és nostra bandera. A les armes catalans que us han declarat la guerra»

EL COLOR DELS MEUS SOMNIS

Fragments dispersos del llibre de Joan Miró 'El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard':

Durant tots aquests anys, Catalunya, malgrat tot, no ha parat de germinar, amb la terra, amb tot allò que hi creix. És com una planta que ha crescut al meu damunt. Cada vegada en tinc més la sensació. Per exemple, Mont-roig és com una religió.

A Mont-roig, és la força qui em nodreix, la força.

Perquè Mont-roig és el xoc preliminar, primitiu, on sempre torno. Els altres llocs es mesuren amb relació a Mont-roig.

La gent ha perdut el sentit de tot allò que és autèntic.»

Per mi, un bri d’herba té més importància que un gran arbre, una pedreta més que no pas una muntanya, i un estiracabells en té tanta com una àliga.

Encara ara, si surto a passejar, em miro el terra, o bé el cel, i no pas el paisatge.

A Mont-roig, per exemple, hi ha uns eucaliptus magnífics que tenen una escorça molt bonica. Jo em miro l’escorça.

Quan em passejo, no busco les coses com qui busca bolets. Hi ha una força, clac! Que em fa tombar el cap cap allò, una força magnètica.

En la mirada també hi ha coses òptiques que impedeixen de veure com s’ha de veure.

El que m’interessa no és pas que el quadre quedi aquí, sinó la seva irradiació, el seu missatge, allò que farà per transformar una mica l’esperit de la gent. El quadre en tant que objecte no m’interessa.

La gent cada vegada entendrà més que jo obria portes a un altre futur, contra totes les idees falses, tots els fanatismes.

I la meva pintura no és de cap de les maneres un dietari secret. És una força d’atac que s’exterioritza.