Daniel Brenner, un arquitecte de trenta vuit anys, rep, després d'anys de supervivència, l'encàrrec de projectar un nou centre cultural per una de les noves ciutats satèl·lits de la RDA. Una oportunitat que li permetrà reunir gran part dels seus amics, i companys de generació, per formar un col·lectiu de treball capaç de desenvolupar un projecte que reflecteixi aquells ideals de canvi que, durant els anys d'universitat, tots havien compartit. Però, la rigidesa i la intransigència burocràtica acabarà arruïnant totes les seves esperances, enfrontant-los i dividint-los.
Dos moments d'aquest film mostren, a la perfecció, aquesta sensació d'impotència i de fracàs, sempre tan freqüents en el món de l'arquitectura.
El primer és quan Daniel parla amb el seu mentor, una mena de Hermann Henselmann, confessant-li la seva incapacitat per tirar endavant el projecte, davant les reiterades negatives dels buròcrates. Però aquest li mostra el costat pragmàtic de la professió. Segons ell, tota construcció s'edifica en el compromís. I, mirant l'antiga Stalinallee, afirma: "Construir és política. Projectem poder. Cada edifici reflecteix un estatus, t'agradi o no, prosperitat o austeritat, somnis o desesperació, economia i tecnologia. Naturalment, també reflecteixen els gustos del client. Els arquitectes han de lluitar pels seus drets. Però també s'han de comprometre." Afegint que: "El compromís és l'única manera de resoldre conflictes d'interessos."
El segon moment és quan Daniel condueix el seu Trabant, al llarg del Mur i d'uns carrers de Berlín Est gairebé desèrtics, mentre un cor de nens canta: "El nostre Heimat no són només ciutats i paisatges, el nostre Heimat són tots els arbres del bosc." Un paisatge exterior que es converteix en la perfecta metàfora de la seva desolació interior. Tal com immortalitza Martin Bulla, un dels membres del col·lectiu que es nega a comprometre's i renunciar als seus principis, en les seves fotografies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada