3 de juny de 2012

CONFESSIONS D'UN OPIÒMAN ANGLÈS



Fragment de 'Confessions of an English Opium-Eater' de Thomas de Quincey:

"En una ocasió, fa molts anys, en què estava contemplant les Antigüitats Romanes de Piranesi, el senyor Coleridge, que m’acompanyava, em va descriure una col·lecció de làmines d’aquest artista, denominada Els somnis, on evocava el decorat de les visions que havia tingut durant el deliri d’una febre. Alguns (només em base en el record que guarde d’aquella relació del senyor Coleridge) representaven immenses sales gòtiques. El sòl estava cobert de ginys i maquinàries de tota mena, rodes, cables, politges, alçaprems, catapultes, etc., que expressaven l’enormitat de la força desplegada i de la resistència vençuda. Dalt, podies percebre una escala que corria pels murs i, en ella, grimpant cap amunt, hi havia Piranesi en persona. Seguint-ne el recorregut, veies que l’escala acabava una mica més amunt, de colp, amb un tall abrupte, sense cap balustrada, i que n’arribara al cap no podria fer un sol pas endavant, si no era per llançar-se cap a l’abisme. Passara el que passara amb el pobre Piranesi, almenys suposaves que els seus treballs acabarien allà, d’una manera o d’altra. Però alçaves la vista i contemplaves un segon tram d’escala encara més amunt, on una altra volta veies Piranesi, però ara plantat a frec mateix de la timba. De nou elevaves la vista i observaves un altre tram d’escala encara més aeri i de nou el pobre Piranesi atrafegat amb els seus ascendents afanys, i així, una vegada i una altra, fins que l’escala inacabada i Piranesi es perdien, tots dos, pels sostres en penombra de la sala. Amb idèntic poder d’expansió sense límits i de reproducció d’ella mateixa procedia l’arquitectura dels meus somnis. En les primeres etapes de la malaltia, la principal esplendor dels meus somnis era, en efecte, arquitectònica: contemplava ciutats i palaus tan sumptuosos com no n’han vistos mai uns ulls desperts, si no és als núvols."


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada