EL SALZE DE LA TUGENDHAT

De petita la Grete tenia un somni: volia una casa allà on hi havia el salze, al jardí de casa dels seus pares. Així que quan els pares, com a regal de noces, van oferir-li fer-s'hi una casa no va dubtar ni un instant. Tant ella com Fritz, el seu futur marit, no suportaven la idea d’una casa plena d’objectes. La volien moderna, espaiosa, de línies clares i simples. Per això van pensar en l’arquitecte d’aquella vil·la que havien visitat durant la seva estada a Berlín. 

Un cop al lloc, l'arquitecte va quedar corprès per la magnífica vista sobre la ciutat i el seu castell. Però, lluny d’obrir-se a una panoràmica sense límits, la vista es mantingué oculta darrere el gran salze del jardí. L'arbre de la Grete acabà determinant l’organització de tot l’espai domèstic. Un gran estar amb només dues parets: una de recta d’ònix contraposada a una altra de corba de banús de Macassar, on s’ubicava el menjador, que s’alineava amb el gran salze. Amb aquest simple gest, un arbre es va convertir en l’ànima de la vil·la. Un espai en cercle, enfrontat al de la paret corba interior, on confluïen tots els camins del seu jardí.

Però Grete i Fritz amb prou feines van poder gaudir-ne. A l’octubre de 1938, vuit anys després d’entrar-hi a viure i amb una Europa moribunda, van haver d’abandonar-la, amb tota la família. Primer van emigrar a Suïssa i posteriorment a Veneçuela. Un any més tard la casa fou confiscada per la Gestapo, on Gustav, l’antic xofer de la família, continuà com a vigilant. Més endavant, el 12 de gener de 1942, la vil·la passà a ser propietat del Reich i convertida en un dels estudis de disseny de la Flugmotorenwerke Ostmark.

Qui sap si sota l’ombra del salze, Willy, el seu constructor en cap, en contemplar el vol d’una oreneta va tenir la idea motriu per a un dels primers caces amb motor de reacció. I, potser, per això el va batejar, precisament, com a Schwalbe. Ben bé com si aquella machine à habiter hagués inspirat la seva machine à tuer.

[*] aquest post és una faula arquitectònica basada en fets històrics i algunes hipòtesis històriques que mai han estat del tot demostrades. 

A ON PORTA L'ESCALA?

Où conduit l'escalier? 
DOMINIQUE A 

Recorres llargs passadissos en la penombra.

L'un rere l'altre.

Sembla un laberint interminable.

Però, de cop, tot allò s'acaba i et trobes davant d'una escala.

El contrallum et fa impossible veure exactament on s'acaba.

A pesar de tot, avances.

Poc a poc, vas sentint un pes a les espatlles que augmenta, augmenta i augmenta.

És com si carreguessis una roca.

I, com Sísif, continues pujant.

Les parets es van estrenyent.

O és el teu cos que creix?

Arriba un moment en què ja no pots continuar.

Llavors és quan et despertes i et preguntes:

No m'estaré transformant en Gregor Samsa? 

CAVALLERS DE LA TRISTA FIGURA

La desgràcia de don Quixot no és la seva imaginació, sinó Sancho Panza.
FRANZ KAFKA

Ni Kafka fou capaç de captar el missatge subliminal que conté el Quixot. I aquest no és cap altre que una crítica, brutal i despietada, a una mentalitat, tan propensa als deliris de grandesa, com és la castellana. Mentalitat que ha acabat dominant i monopolitzant això que alguns s'entesten en defensar encara, però sempre amb deshonor: un projecte fallit, des del seu inici, anomenat Espanya. Si no com es pot explicar que un simple hidalgo, de nom Alonso Quijano, s'acabi veient a sí mateix com un autèntic cavaller? O acabi distorsionant tant la realitat que vegi gegants allà on només hi ha molins de vent i castells on només hi ha hostals? Tampoc és cap casualitat que gràcies al bandoler català Perot Rocaguinarda, Roque Guinart en el llibre, i no pas al seu fidel escuder Sancho, recuperi el seny durant la seva estada a Barcelona.

BOIRINES HERTZIANES

Seqüència d'una boirina que s'escampa, al Port de la Selva.

De fons "Everything is on the point of decline (again)" de The Caretaker.

LA MORT D'EUROPA

Després de tant de temps, l'eco de 'Kons' - aquell poema de Srečko Kosovel, escrit l'any 1925, que vaig descobrir al bell mig de la Trieste de Magris - encara perdura:

L'home europeu cansat
contempla tristament el daurat capvespre,
encara més trist
que la seva ànima.
Carst.
Civilització sense cor.
Cor sense civilització.
La lluita exhausta.
L'evacuació d'ànimes.
El capvespre crema com foc.
La mort d'Europa!
Pietat! Pietat!
Senyor professor,
vós enteneu la vida?

Són paraules que sonen com una autèntica revelació i que, inevitablement, et transporten al 13 de juliol de 1920. El dia en què els feixistes van cremar el Narodni Dom, el casal eslovè, de Trieste. Un edifici que era el centre neuràlgic de la vida cultural de la minoria eslovena de la ciutat.

Tota una premonició d'allò que vindria després: prohibició de la llengua eslovena i persecució a tots els nivells. Uns fets que l'escriptor, també eslovè, Boris Pahor recorda així en el seu llibre 'Necròpolis':

A mi, quan era encara ben petit, m'havien foragitat de la ment totes les il·lusions i m'havien acostumat a acceptar que l'única expectativa possible era l'arribada d'un mal encara més profund, apocalíptic. Qui en l'edat escolar hagi conegut el pànic d'una comunitat anorreada que és forçada a mirar impotent com destrueixen les flames el seu teatre, tal com va passar al centre de Trieste, a aquest li han desfigurat per sempre més la visió del futur. El cel sagnant damunt el port, els feixistes convertits en feres que ruixen amb benzina l'edifici solemne i ballen al voltant de la foguera - tot això es grava a l'interior d'una criatura i la traumatitza. I això no era més que el principi, ja que després aquesta mateixa criatura va esdevenir culpable sense saber per què ni com va pecar, ja que no podia comprendre que algú pogués ser condemnat a causa d'usar la llengua que li havia servit per estimar els pares i començar a conèixer el món.