LA MORT D'EUROPA

Després de tant de temps, l'eco de 'Kons' - aquell poema de Srečko Kosovel, escrit l'any 1925, que vaig descobrir al bell mig de la Trieste de Magris - encara perdura:

L'home europeu cansat
contempla tristament el daurat capvespre,
encara més trist
que la seva ànima.
Carst.
Civilització sense cor.
Cor sense civilització.
La lluita exhausta.
L'evacuació d'ànimes.
El capvespre crema com foc.
La mort d'Europa!
Pietat! Pietat!
Senyor professor,
vós enteneu la vida?

Són paraules que sonen com una autèntica revelació i que, inevitablement, et transporten al 13 de juliol de 1920. El dia en què els feixistes van cremar el Narodni Dom, el casal eslovè, de Trieste. Un edifici que era el centre neuràlgic de la vida cultural de la minoria eslovena de la ciutat.

Tota una premonició d'allò que vindria després: prohibició de la llengua eslovena i persecució a tots els nivells. Uns fets que l'escriptor, també eslovè, Boris Pahor recorda així en el seu llibre 'Necròpolis':

A mi, quan era encara ben petit, m'havien foragitat de la ment totes les il·lusions i m'havien acostumat a acceptar que l'única expectativa possible era l'arribada d'un mal encara més profund, apocalíptic. Qui en l'edat escolar hagi conegut el pànic d'una comunitat anorreada que és forçada a mirar impotent com destrueixen les flames el seu teatre, tal com va passar al centre de Trieste, a aquest li han desfigurat per sempre més la visió del futur. El cel sagnant damunt el port, els feixistes convertits en feres que ruixen amb benzina l'edifici solemne i ballen al voltant de la foguera - tot això es grava a l'interior d'una criatura i la traumatitza. I això no era més que el principi, ja que després aquesta mateixa criatura va esdevenir culpable sense saber per què ni com va pecar, ja que no podia comprendre que algú pogués ser condemnat a causa d'usar la llengua que li havia servit per estimar els pares i començar a conèixer el món.