Dos fragments de 'El vescomte migpartit' d'Italo Calvino:
"Tant de bo tothom pogués sortir de la seva enteresa obtusa i ignorant. Estava sencer i totes les coses eren per a mi naturals i confuses, estúpides com l'aire; creia que ho veia tot i només era l'escorça. Si mai et converteixes en la meitat de tu mateix, i t'ho desitjo, noi, entendràs coses més enllà de la intel·ligència comuna dels cervells sencers. Hauràs perdut la meitat de tu mateix i del món, però la meitat restant serà mil vegades més profunda i preciosa. I tu també voldràs que tot sigui migpartit i esqueixat a imatge teva, perquè bellesa i saviesa i justícia només són en allò que està fet miques."
"Això és el que té de bo estar migpartit: que entens la pena que sent tothom i tota cosa per la pròpia incompletesa. Jo era sencer i no ho entenia, i em movia sord i sense poder-me comunicar entre els dolors i les ferides sembrades pertot arreu, allí on, quan ets sencer, menys goses creure. No sóc jo sol, Pamela, que sóc un ésser escapçat i arrabassat, sinó tu també i tothom."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada