En el número 21 de Quaderns de l'exili, de juliol de 1946, apareix, a l'apartat de Vides i caràcters, un article d'un tal Joan Maresme -pseudònim amb el qual l'oncle Joan també signava les seves contribucions a Opinions, butlletí interior del Front Nacional de Catalunya (FNC) editat a Perpinyà- dedicat a la memòria de Josep Corbella. Un jove patriota, de només vint-i-un anys, mort a traïció, per un agent de la policia franquista, l'11 de setembre de 1945.
En Josep Corbella va ser assassinat la nit de l'onze de setembre, perquè era un nacionalista català, un home que volia la llibertat de la seva Pàtria. En els carrers de Barcelona, la capital de Catalunya, voler posar, en ple dia o a l'empar de la fosca, la bandera catalana, és un crim punit de mort. Després de tants crims i de tantes rierades de sang vessades per la salut de la nostra terra, el fet no ens hauria d'estranyar. En veritat, un mort més o menys avui no compta.
Però en Josep Corbella no és un mort com tants altres morts. Segrestat en vida dins la pròpia casa, dins la pròpia Pàtria, en Josep Corbella és un testimoni de vint-i-un anys; havia nascut en plena Dictadura. No havia encara viscut res dels fets que el van precedir. No coneixia ni Garraf, ni Prats de Molló, ni Macià. Però devia conèixer quelcom de la nostra guerra. El millor. Les banderes, els cants de llibertat, els bombardeigs de Franco dels tres dies famosos del març de 38, tot això devia ser un vague record per a ell, imprecís i superficial. Però l'any 1939, en Josep Corbella tenia catorze anys, i va ser aleshores que va néixer. Car moltes coses van néixer l'any 1939. I molts homes van començar també a ser-ho en aquells dies fatídics de la derrota i de l'exili. En Josep Corbella va veure cremar les banderes catalanes els dies de febrer. I els dies que van seguir, fins a cansar-se'n, tot el que tenia indicis de català era esborrat, vexat, perseguit, suprimit i anorreat. Era també una altra naixença. El veritable aspecte de la colonització espanyola es mostrava sense careta ni dissimulació. Sense la fal·làcia de la República, ni l'oripell d'una falsa democràcia, els destralers de Franco abatien el nostre arbre, com els de Felip V.
Josep Corbella devia haver trobat algun text oblidat de la doctrina nefanda en algun recó perdut de la biblioteca paterna, i la doctrina devia entrar-li al cervell i al cor alhora. Els mots devien prendre en la consciència del nostre company la vàlua exacta. El lèxic catalanista estava empolsat des de feia anys per la propaganda electoral, i desvirtuat del seu eco per la sordina dels cafès dels casals, on els alambinadors dels principis troben l'escó del Parlament assegurat.
Aleshores, un gran desig d'agafar la bandera caiguda al mig del carrer li devia prendre. Una bandera nascuda i ressuscitada de nou, purificada per la lluita. El vent de la persecució havia netejat els seus colors de les impureses de la lluita fratricida i estranya. Sola, recollint dins la seva feblesa immortal tota la virior de la raça, es dreçava com el pi de Formentor cantat per Costa i Llobera.
És per aquest testimoniatge que va morir el nostre «germà petit», en Josep Corbella: el testimoniatge de la Segona Renaixença. Perquè fa via entre molta gent que una segona campanada de resurrecció va tocar l'any 39 a casa nostra. Aquell dia s'acabava una era i n'havia de començar una altra. Com la primera vegada —fa més de cent anys—, el seu so només és percebut per un petit nombre; però aquest nombre creix cada dia, i la legió s'ageganta.
Fa cinquanta anys que els nostres delegats s'esgargamellen inútilment en els passadissos i escons de Madrid i avui ens els cafès de l'exili i a les antesales dels congressos internacionals, cercant la fórmula màgica que ha d'operar el miracle. La fórmula, l'instint del poble no s'hi equivoca, està en nosaltres mateixos. En el nostre propi esforç. En la nostra capacitat d'arribar a les conseqüències lògiques del principi.
És el camí que han seguit tots els pobles que volen la llibertat i tots els homes que volen la justificació nacional. El nostre amic ho devia creure així. I seguia el camí de la conseqüència per les austeres lliçons del sacrifici dels morts que el precedien. Aquests actes justifiquen la seva generació.
.jpg "Dorothea Lange 'Road on the Great Plains' (1941)")