Politiquement, j'ai toujours été un révolté.
OSCAR NIEMEYER
Amb la fi de l'
Estado Novo al Brasil, el 1945, els militants comunistes arrestats, durant la dictadura de
Getúlio Vargas, són amnistiats. Tot seguit, l'arquitecte Oscar Niemeyer decideix acollir, a casa seva, un d'ells:
Luís Carlos Prestes, secretari general del
Partit comunista brasiler. Al cap d'unes setmanes de convivència, Niemeyer es converteix i entra a militar en el partit que arribarà a presidir el 1992.
El 1964, és convidat a Israel* per
Yekutiel Federman, propietari de
Dan Hotels, per parlar de potencials projectes. Contemporàniament, hi ha un
cop d'estat militar al Brasil. Els colpistes saquegen la seu de la revista
Módulo i el seu estudi. Aquests fets l'obliguen a prolongar la seva, en principi breu, estada. Però, sis mesos després, acaba retornant al seu país.
El 1965, un any després del seu retorn, renuncia a la seva plaça de professor a la universitat en protesta per les polítiques dictatorials del
Govern militar brasiler i, aprofitant l'avinentesa de la seva exposició monogràfica al
Musée des arts décoratifs de París, marxa cap a França. En aquest exili, que durarà prop de vint anys, projecta, entre d'altres obres, la
Seu del Partit comunista francès a París.
Niemeyer desenvolupa, en pocs dies, un avantprojecte d'acord amb les condicions locals i del seu entorn circumdant, és a dir: d'acord amb les dimensions i la forma del solar, així com amb l'orientació i el funcionament de l'edifici. I alhora dóna resposta a un dels principals requisits del programa: proporcionar un edifici segur, amb entrades discretes i fàcils de controlar.
Tot això explica la solució final adoptada: un bloc en línia corba que es desplega al llarg de tota la franja de parcel·la que limita amb el veí, on concentra les oficines del partit. D’aquesta manera allibera la resta del solar i preserva, entre l'edifici i el seu veí, els espais necessaris pels seus accessos verticals, situats a l’exterior per a facilitar futures modificacions que el programa de l'edifici pugui eventualment requerir.
Després situa la resta de l'edifici a un metre i mig per sota el nivell del carrer, tot creant un sistema de plans inclinats on ubica una gran sala d'actes, semisoterrada però fàcilment accessible, i el vestíbul d'entrada, que ell anomena
foyer de la classe ouvrière, on es desenvolupen, a través de múltiples murs corbs, tot un conjunt d’espais destinats a sales d'exposicions, d'espera i de conferències.
En paraules del seu propi autor, l'edifici esdevé un exemple d'arquitectura contemporània i un potencial punt d'atracció turística. Però no és un simple desafiament arquitectònic. És la casa del treballador. Un edifici amb formes noves, simples, sense acabats luxosos i superflus que representa la lluita contra la misèria, la discriminació i la injustícia que, segons ell, ha de ser l'objectiu del
comunisme francès.
Tanmateix no és cap comunista qui l'acull i facilita que pugui treballar a França sinó
André Malraux, llavors ministre de cultura de l'últim govern del president
Charles de Gaulle. El 1959 Malraux havia qualificat
Brasília com la ciutat de l'esperança i les columnes del
Palau de l'Alvorada com les més belles mai vistes després de les gregues. És gràcies a la devoció que sent per l’obra de Niemeyer, que guarda en el seu
Museu Imaginari, que l'arquitecte brasiler li deurà, en gran part, els seus projectes en territori francès.
Segons el mateix Niemeyer, el llavors primer ministre
Georges Pompidou arriba a afirmar que aquest edifici és l'única cosa bona que han fet els comunistes, tot ignorant que l'arquitecte no és que tingui, precisament, un passat gaire revoltat. De fet, el 1936 havia projectat, en col·laboració amb, entre d'altres,
Lúcio Costa i l'assessorament de
Le Corbusier, la
Seu del Ministeri d'Educació i Cultura a
Rio de Janeiro per encàrrec d'un fervent feixista i anticomunista brasiler com
Gustavo Capanema.
* En l'obituari, publicat pel diari Ara el 6 de desembre de 2012, un tal Antoni Ribas Tur afirma, erròniament, que el cop d'estat de 1964 va sorprendre Niemeyer a Lisboa i no pas a Haifa.
