Des del seu número 2, la revista
Quaderns de l'exili tingué una secció que, amb el títol 'Les armes i la història', es repassava i es feia memòria de la història militar del país tot reivindicant la necessitat d'un exèrcit català. En aquesta secció hi publicaren personatges com el coronel
Vicenç Guarner o el mateix
Tísner.
Però no és fins el seu número 15 que, amb un article de
Joan Sales titulat 'La renaixença militar', neix un nou apartat, 'Cap a la renaixença militar', on es recullen fragments d'articles apareguts en altres publicacions catalanes de l'exili. Com, per exemple, aquests dos fragments, apareguts en el número 21 de juliol de 1946, de dos articles de l'
oncle Joan publicats a
Opinions, el butlletí interior del
Front Nacional de Catalunya (FNC), elogiant i reivindicant la tasca feta per aquesta revista que els seus editors no s'estan d'agrair i de celebrar.
Sota el títol Elogi dels QUADERNS DE L'EXILI, insereix un article d'en Joan Layret, secretari general d'Estat Català, que entre moltes altres coses diu:
«Car hi ha comunitat de criteri i de raons i de sentiments. Refer la unitat de les terres de llengua catalana. Redonar al nostre poble el gust de la vocació militar que l'esperit de conservació nacional requereix i que la Decadència ens havia fet perdre. Compartim els vostres punts de vista. I els homes que lluiten dins de Catalunya i han fet una guerra i no l'han acabada encara, són també de la vostra mateixa escola. Som molts que no donem per acabada la Reinaxença, per penosa i difícil i llarga que sigui la darrera etapa. Lluitem contra la ironia que destrueix i cerquem la moral que exigeix i ens disciplina. Trobarem gent que ens seguirà. Car les noves promocions de Catalunya tenen set d'audàcia, d'exaltació, de la divina exaltació de la lluita... Creiem que l'esdevenidor de moltes coses de casa nostra depèn de l'aglutinació que es doni a tantes voluntats i a tantes vocacions com les que els QUADERNS DE L'EXILI manifesten. Que de tantes espurnes se'n faci un gran foc, depèn del nostre sentit d'organització i del voler de tots. Sabem que aquí i allà existeixen dispersos els materials per a la gran obra de reconstrucció de Catalunya. I en aquesta reconstrucció, homes com aquests amics de Coyoacan han de prendre, amb tota la joventut, una plaça preponderant, si volem evitar altra vegada una desviació del redreçament nacional.»
En un altre article —Bases de superació—, el mateix escriptor diu:
«Els amics que inspiren els QUADERNS DE L'EXILI de Coyoacan saberen concretar en sis punts les bases mínimes de l'acció nacional catalana en el present i el futur immediat de Catalunya. En altres ocasions hem fet l'elogi d'aquest nucli d'amics i la nostra concordança amb les idees que propugna ha estat completa. És neci discutir l'originalitat d'alguns dels seus propòsits, ja que una part estava compresa en els principis generals de la nostra Renaixença i una altra està lligada a les conseqüències pràctiques i lògiques de l'aplicació mateixa d'aquells principis i raons que sostenen el dret del nostre poble. Ens plau lloar la clarividència d'uns catalans de la nostra edat que han sabut concretar, al marge de les bizantines discussions dels ambiciosos polítics, uns problemes que afecten les causes del Desastre Nacional de 1939. Car el que dóna caràcter als nostres amics i els dóna categoria de grup o escola —que es trasllueix en l'estil dels QUADERNS DE L'EXILI—, és la mateixa originalitat d'haver sabut enumerar uns problemes que tothom ja havia descobert... ¡després que ells els havien posats a la consideració general! Vet aquí el mèrit. Recollir i ajuntar aquestes idees que flotaven en la consciència de la nostra gent, i donar ordre i organització al que estava dispers formant part del bagatge d'inquietuds col·lectives. Aquest corrent d'autocrítica i recerca que han sabut iniciar els QUADERNS DE L'EXILI s'ajunta i es complementa amb el pensament de nombroses individualitats dels Països de Llengua Catalana i sobretot amb l'esperit que anima els nostres companys que lluiten en l'interior de les nostres terres. L'envergadura gegantina de l'obra a realitzar és a la mesura d'una generació ambiciosa i ardent. Restablir el clima de convivència civil i fraternitat nacional entre catalans sobre unes bases de justícia i d'igualtat entre compatriotes (la catalanitat no pot suportar els privilegis de casta ni de cap mena); posar al servei de l'home la nostra cultura, exponent del nostre caràcter nacional, sense imitacions servils i empobridores; estrènyer els vincles de relació amb els valencians i els balears, de nissaga i arrel comunes; aturar el procés negatiu de la nostra demografia; afirmar que la nostra sobirania i els drets que se'n desprenen, i preparar la seva defensa i els mitjans de garantir la continuïtat i l'ascensió dels nostres Països. Fer conèixer al món el testimoniatge de la nostra voluntat. Vet aquí unes bases de superació i renovació nacionals que tots els catalans hauríem de subscriure. I unes bases que representen en certa manera una pedra de toc per a calibrar la consciència i el patriotisme. Els que se'n desentenguessin —i ens costaria de creure que ningú ho fes públicament—, renegarien de tot el que s'ha fet durant un segle de cara a la rehabilitació de la societat catalana. Aviat estarien classificats en els rengles dels botiflers.»
No cal dir com agraïm les paraules cordials d'en Joan Layret —el líder més jove de la política catalana actual—. Hi trobem el comentari més lúcid i comprensiu que s'ha fet públicament fins a la data sobre el sentit del nostre grup.
