8 de setembre de 2008

TAORMINA (I)


Taormina, dilluns, 7 de maig de 1787

Gràcies a Déu, tot allò que hem vist avui ho tenim ja prou ben descrit, i més encara, per tal com Kniep vol quedar-se demà per amunt tot el dia a dibuixar. Quan hom és dalt de les parets rocoses que pugen abruptes no lluny de la platja pot veure dos cims units per un semicercle. Sigui el que es vulgui l’origen natural d’aquesta formació, el concurs de l’art va ajudar a fer-ne un hemicicle amfiteatral per a espectadors, amb maons van construir-se els murs i els edificis annexos necessaris, amb els passadissos i porxos, al peu de la graderia semicircular, l’escena disposada transversalment unia així les dues prominències rocoses i completava l’esplèndida obra de l’art i la natura.

Qui s’assegui al lloc antigament ocupat pels espectadors que més enlaire estaven reconeixerà que mai el públic de cap teatre no ha tingut davant seu un espectacle de tal categoria. Al costat dret, encimbellats en altes roques, s’alcen alguns castells; enllà i avall queda la ciutat, on els edificis, bé que d’època moderna, ocupen el mateix lloc dels antics i s’assemblen. Per aquesta banda, els ulls veuen l’allargassat massís de l’Etna, que deixa a l’esquerra el litoral, perceptible fins a Catània i àdhuc Siracusa. Clou el dilatat panorama la gegantina i vaporífera muntanya de foc, gens amenaçadora, malgrat tot, perquè l’atmosfera, suavitzadora, ens la fa veure més llunyana i tranquil·la que no és.

En girar la vista enrere, cap als passadissos disposats a l’esquena dels espectadors, hom té a l’esquerra el conjunt de parets rocoses per on s’esmuny tortuós, amb el mar a la dreta, el camí de Messina. Penyals agrupats o dispersos a la vora o dins mateix del mar, la costa de Calàbria ben al lluny, sols amb molt d’esment distingible dels núvols que a poc a poc van alçant-se.

Hem baixat cap al teatre i ens hem entretingut en les seves ruïnes, lloc ben a propòsit per a fer lluir, almenys sobre el paper, la capacitat restauradora d’un arquitecte intel·ligent, i després hem mirat d’obrir-nos camí entre els jardins cap a la ciutat. I aleshores hem entès molt bé quina mena de baluard infranquejable pot arribar a ser una tanca feta amb atzavares plantades l’una ben al costat de l’altra: mirant a través de les fulles entrecreuades sembla possible d’accedir a l’altra banda, però els durs agullons de les vores són un gran inconvenient; i si caminem damunt d’una d’aquestes fulles colossals pensant que ens aguantarà bé, aleshores ens adonem que es trenca, i en lloc d’assolir un espai lliure caiem als braços d’una planta veïna. Al final hem pogut sortir d’aquest laberint i fruir una mica de la ciutat, bé que no hem sabut acomiadar-nos de la contrada abans de pondre’s el sol. I ha estat quelcom d’una bellesa infinita veure com aquest país tan variadament ric de significacions anava adormint-se en la foscor.

J.W. GOETHE 'Italienische Reise' (1816/17)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada