NOTES BERLINESES (II)

"L'opera d'arte metafisica è quanto all'aspetto serena; dà però l'impressione che qualcosa di nuovo debba accadere in quella stessa serenità e che altri segni, oltre quelli già palesi, debbano subentrare sul quadrato della tela. Tale è il sintomo rivelatore della profondità abitata. Così la superficie piatta di un oceano perfettamente calmo ci inquieta non tanto per l'idea della distanza chilometrica che sta tra noi e il suo fondo quanto per tutto lo sconosciuto che si cela in quel fondo. Se così non fosse l'idea dello spazio ci darebbe solo la sensazione della vertigine come quando ci troviamo a grandi altezze."

GIORGIO DE CHIRICO 'Sull'arte metafisica' (1918)

PILOT DE GUERRA

Fragments del llibre 'Pilot de guerra' d'Antoine de Saint-Exúpery:

"Quan la terra s'observa a deu quilòmetres de distància, ja no hi ha homes. El rastre de l'home ja no pot ser llegit en aquesta escala. Els nostres aparells de fotografia de llarg abast ens serveixen aquí de microscopi per distingir, no l'home - que també escapa a aquest instrument -, sinó als senyals de la seva presència: les carreteres, els canals, els combois, les barcasses."

"En d'altres temps, he viscut bones aventures: la creació de les línies postals, les rebel·lions del Sàhara, l'Amèrica del Sud... La guerra, però, no és una veritable aventura; és només una aventura sintètica. L'aventura descansa sobre la riquesa dels lligams que estableix, dels problemes que planteja, de les creacions que provoca. No n'hi ha prou, per transformar en aventura el simple joc de cara o creu, de com comprometre-hi la vida i la mort. La guerra no és una aventura. La guerra és una malaltia. Com el tifus."

"Mirant aquestes carreteres negres, que ara ja puc observar, entenc la pau. En la pau, totes les coses estan ben recloses dins elles mateixes. Als pobles, cap al vespre, els pagesos tornen. El gra entra als graners. La roba plegada es desa dintre els armaris. En les hores de pau, sabem on trobar cada objecte. Sabem on podem reunir-nos amb cada amic. Sabem, també, on anirem a dormir a aquesta nit. Però ai!: la pau acaba quan tot aquest canemàs es fa malbé, quan ja no tenim un lloc al món, quan ja no sabem on reunir-nos amb aquells qui estimem, quan l'espòs que és al mar no ha tornat.

La pau és com la lectura d'una cara que es mostra a través de les coses, quan aquestes han rebut un sentit i un lloc. Quan són part integrant d'alguna cosa més vasta que elles, com els minerals diversíssims de la terra un cop reunits en la formació de l'arbre.

Però hi ha la guerra."

RAYUELA

Fragment del llibre 'Rayuela' de Julio Cortázar:

"Toco tu boca, con un dedo todo el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos, donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua."

INCERTA GLÒRIA

Fragments de la primera part del llibre 'Incerta glòria' de Joan Sales:

"No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."

"Aquests paisatges del Baix Aragó són dolorosos, però no ben bé barrocs. (...) Els primers dies m'hi perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l'espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l'instant fugaç cara a cara."

"Un cop descobert el seu secret, no els canviaries per cap altre del món."

"Aquestes nits sense lluna a la carena pelada són prodigioses. A través de l'aire tan sec d'aquests deserts les estrelles semblen ulls molt clars que us travessen com amb una rara perspicàcia."

"Els homes han deixat fa estona de matar-se; només se sent la fressa a penes perceptible de la brisa nocturna i la rialleta del carboner, al lluny, que sembla mofar-se de les nostres tristes victòries."

"¿No és un altre truc diabòlic de la passió, aquest que res no desitgem tant com allò que se'ns refusa?"

"¡Dubto que un home s'hagi pogut trobar mai en una situació més ridícula que la meva!"

"Entre tants i tants déus, l'únic que m'interessa és aquest que es va fer home: ¿per què els altres ens interessarien, si ells no s'han interessat mai per nosaltres?"

"¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança? ¿Per què? ¿Qui és que ens fa companyia? ¿Qui?"

"Està bé penedir-se d'haver pecat ja que així un aprofita doblement el temps, primer pecant i després penedint-se'n. Penedir-se'n és una manera com una altra de fer-ho durar... ¡i el pecat dura tan poc! Per contra, penedir-se de no haver pecat és un sentiment exarreït que no procura cap satisfacció."