23 de febrer de 2009

RE-CONÈIXER L'ADAM GREEN


C'est dans l'anonymat du non-lieu que s'éprouve solitairement la communauté des destins humains.
Marc Augé 'Non-lieux. Introduction à une anthropologie de la surmodernité'


En el món de la sobremodernitat, l’espai del viatger és l’arquetip del no-lloc. Un espai on l’individu esdevé testimoni d’un espectacle que li és aliè. Un no-lloc on la sobremodernitat troba la seva expressió més completa.

Tot tornant de Nova York, en un aqüeducte de desembre, vaig quedar-me atrapat en els llimbs de l'aeroport londinenc de Heathrow. Ho sap tothom, i no és profecia, que fer escala en aquell no-lloc comporta certs riscos i imprevistos. Sempre poden perdre el teu equipatge. I també, sense saber ben bé com, et poden fer perdre el teu vol d’enllaç.




Així doncs, resignat davant l’adversitat, vaig començar a fer una d'aquelles cues que mai semblen avançar. Per matar el temps d’espera, vaig començar observar les cares dels meus companys de fatalitat. Tot badant, em vaig adonar que aquella persona del meu davant la coneixia. Però, per molt que hi donés voltes, no aconseguia recordar de què. Qui era? Dissimuladament, vaig mirar de reüll el bitllet d’avió que duia a la seva mà dreta. I va resultar que aquell bitllet anava a nom d'un tal Adam Green. "Ara hi caic!" em vaig dir. Així que ell era "ell"? No em vaig acabar de creure aquella meravellosa casualitat. Vaig fer-hi un altre cop de reüll. Ara, a més, resultava que havíem arribat de Nova York en el mateix vol! I, per acabar-ho d’adobar, la seva destinació era: Berlín. Berlín? Doncs sí... Berlín! Perquè, en aquest món de la sobremodernitat, tots els meus camins porten a Berlín. I, com que tota la gent que estàvem fent cua allà havíem de volar cap a Barcelona, el vaig fer passar al davant de tot. D’aquesta manera, en un tres i no res, l’Adam va tenir la seva nova targeta d’embarcament per envolar-se cap a Berlín. No sense abans cridar-me un inoblidable “Thanks a lot man! See you in Barcelona!” en la llunyania.


Perquè l’Adam, en la proximitat, és una persona molt humana... i molt pacient! Amb un punt de genialitat, és clar, que el fa únic en el seu art sobremodern. Però no pots deixar de preguntar-te fins a quin punt ha heretat els gens del seu pare Mark, neuròleg expert en maldecaps i migranyes, i/o de la seva mare Leah, psiquiatra i co-autora de "Managing your headaches". Coneixent també el seu germà Joel, te n’adones que són una família ben singular.


3 comentaris:

  1. Déu n'hi do quin història. Les esperes d'aeroports podrien omplir uns quants llibres.

    ResponElimina
  2. Me'n va passar una altra amb la Caballé a l'aeroport de Tegel. Però no és ben bé el mateix.

    Diríem que sóc força fan de l'Adam. Però davant seu vaig ser incapaç de demanar-li un autògraf... i ara encara me'n penedeixo.

    ResponElimina
  3. A mi este xic me sembla guapíssim, vaig tenir una temporada que m'encantaven els Moldy Peaches, ara de quan en quan encara els escolte... I tinc molts bons records d'un concert seu a Madrid fa quatre anys? (no recorde), molt simpàtic, molt proper amb la gent...

    ResponElimina