"L'architettura come politica è un mito ormai talmente consumato da non richiedere che su di esso si sprechino altre parole. Ma se il Potere – come le istituzioni in cui si incarna – “parla molti dialetti”, oggetto della storia è l'analisi dello “scontro” fra di essi. La costruzione dello spazio fisico è certo il luogo di una “battaglia”: una corretta analisi urbana lo dimostra ampiamente. Che tale battaglia non sia totalizzante, che essa lasci dei margini, dei resti, dei residui, è anch'esso un fatto inoppugnabile. Ecco allora che si appre un vasto campo di indagine: indagine sui limiti dei linguaggi, sui confini delle tecniche, sulle soglie “che danno spessore”. La soglia, il confine, il limite “definiscono”: è nella natura di tale definizione che l'oggetto così circoscritto diventi inmediatamente evanescente. Si dà possibilità di costruire la storia di un linguaggio formale solo distruggendo, passo dopo passo, la linearità di quella storia e la sua autonomia: rimarranno delle tracce, segni fluttuanti, spaccature non cicatrizzate."
Fins avui no m'he assabentat que l'Alain Bashung ha mort. Tot i saber que estava malalt, m'he quedat glaçat.
Vaig descobrir l'Alain gràcies al Dominique A. Impressionat per "L'imprudence", no va dubtar en treballar amb els mateixos productors en el seu "Tout sera comme avant". A partir d'aquest fet puntual, tan banal i tan tangencial, vaig descobrir l'obra d'un gegant de la música europea. Encara avui incomprensiblement desconegut més enllà de l'hexàgon.
El clip és de la cançó "Je t'ai manqué" que pertany al seu últim disc "Bleu pétrole".
"The Wall" és un curtmetratge de propaganda de la United States Information Agency (USIA), produït per Walter de Hoog amb fragments dels "Newsreel" de l'època, on es mostren les vergonyes del mur de Berlín, un any després de la seva construcció.
"Pram Town", la ciutat del cotxet, era la forma afectuosa amb què el Daily Mirror va anomenar, en els anys cinquanta del segle passat, la "new town" de Harlow, a Essex, per la gran presència de famílies joves. Harlow va ser una de les noves ciutats previstes per Patrick Abercrombie en el "Greater London Plan" de 1944 i també incorporada en la "New Towns Act" de 1946. Un nou centre urbà que, en el 1947, projectà l’arquitecte Frederick Gibberd amb la col·laboració de la paisatgista Sylvia Crowe. La intenció original fou connectar el paisatge natural de l’entorn amb tots els seus edificis i habitatges. Tot establint un equilibri aparent, entre espai obert i espai construït, com a antídot de la malaltissa congestió metropolitana de Londres.
"Pram Town" també és una cançó que dóna títol al nou disc de Darren Hayman, ex-líder d'Hefner ("Britain’s largest small band"). Com afirma el mateix autor, és una òpera folk conceptual, desencantada i sovint bonica en el seu desencant, sobre com les bones idees poden arribar a espatllar-se. Perquè les ciutats no es projecten sinó que evolucionen. Amb el pas del temps, el formigó s’esmicola i el plàstic es trenca. Ni amb tots els centres cívics del món es podria crear un autèntic cor per aquesta ciutat dormitori. Conseqüentment, Harlow ha deixat de somiar amb la modernitat per convertir-se en un satèl·lit, envoltat de carreteres i autopistes, enmig del no-res verd.
Més reflexiu que abans, però sense perdre una engruna de la seva ironia congènita, el Darren finalment s'ha fet gran... encara que no pas vell!
"Sempre he anat de grat a Unter den Linden. Preferiblement sola, tu ho saps. No fa gaire, i després d’haver evitat durant molt de temps de passar-hi, se m’ha aparegut el carrer en somnis. Ara per fi puc parlar-ne."
"Mai no m’ha molestat, ni quan estic desperta ni molt menys quan estic somiant, que el carrer sigui tan conegut. Comprenc que hagi d’agrair aquesta dissort a la seva situació: al fet de ser l’eix entre l’Est i l’Oest. El carrer real i el que se m’apareix en somnis no tenen res a veure l’un amb l’altre. L’un és profanat durant la seva absència per les imatges dels diaris i les fotos dels turistes, mentre que l’altre es manté durant llargs espais de temps immaculat, sempre a la seva disposició. Reconec, però, que vistos de manera superficial se’ls pot confondre amb gran facilitat. Jo mateixa incorro en aquests error: quan el travesso distreta i no me n’adono. Fins fa ben poc vaig passar dies i dies evitant-lo, cercant la meva felicitat en qualsevol altre lloc. Però no la vaig poder trobar."
"Déu havia posat el dit a la xarxa dels seus nervis, i, discretament, en passar, n'havia enredat una mica els fils. Déu havia retirat el dit i en ell havien quedat fibres i petites arrels arrencades dels fils dels meus nervis. I a l'indret tocat pel seu dit, que era el dit de Déu, hi havia un forat obert, i al meu cervell, una ferida feta pel pas del seu dit. Però després que Déu em tocà amb el dit de la seva mà va deixar-me tranquil i no tornà a tocar-me, ni va permetre que m'esdevingués res de mal. Em va deixar anar en pau; però em va deixar anar amb el forat obert."
Mies havia col·laborat anteriorment tant en el planejament d'aquest nou barri com en la construcció de tres dels seus blocs d'apartaments. Així doncs, Fujikawa i Johnson van poder convèncer l'Imperial Oil, companyia que tenia els drets d'explotació de les benzineres, per realitzar un projecte que servís com a prototip.
De tipus pavelló, la benzinera intenta passar desapercebuda minimitzant el seu impacte visual enfonsant-se lleugerament per sota el nivell del seu entorn. Tot i ser una obra menor, té un aire de família amb la NeueNationalgalerie de Berlín. I no és gens estrany. Tots dos edificis van finalitzar la seva construcció en el mateix any. El 1968. Un any abans de la seva mort.
Els dos edificis no són eminentment espectaculars. Tampoc tenen excessives pretensions. Però si són eloqüents. Tant per la seva simplicitat estructural com per la seva claredat espacial. En essència, són arquitectura reduïda al no-res. Al no-res metropolità.
I és que, com va dir el mateix Mies, l'arquitectura no és pas un còctel "Martini".
L’irregular documental "Regular or Super" utilitza aquesta obra menor, com a punt de partida, per transportar-nos, a través de l’obra americana de Mies, fins a Berlín. El millor són les observacions que fan dos dels seus usuaris: el mecànic que afirma que "aquí em sento segur", i l'empleat de la benzinera que opina que "és una benzinera com les altres però antiga". I també els intervals del documental on els edificis de Mies s'acompanyen amb la música de RamachandraBorcar.
Fragments arquitectònics dels 'Pensaments' de Joseph Joubert:
"L'arquitectura ha de pintar els homes pintant els llocs. Cal que un edifici anunciï als ulls aquell que hi viu; i les pedres, el marbre i el vidre han de parlar i dir allò que ens amaguen."
"Així com en la música el plaer neix de la barreja dels sons i dels silencis, de les pauses i del soroll, així també neix, en l'arquitectura, de la barreja ben disposada dels plens i dels buits, dels intervals i de les masses."
"Tothom es complau a posar en obra el seu talent. Si els arquitectes tinguessin una omnipotència divina, només estarien ocupats en demolir i reconstruir el món."
"I les vostres ciutats, la destrucció de les quals no podrà donar al futur cap ruïna digna d'un poc d'atenció. Ciutats de pedra i, què dic ara?, ciutats de guix. Allò que cal és marbre. Miserables petites ciutats modernes! Arquitectura cambrera!"
Anche quando vado nelle altre città l'unica cosa che mi piace fare è guardare le case. Che bello sarebbe un film fatto solo di case, panoramiche su case.
