ELS ASTRONAUTES

"Les Astronautes" és un curtmetratge de 1959, dirigit per Walerian Borowczyk amb la col·laboració tècnica de Chris Marker, que recupera i reinventa els collages visuals de Georges Méliès i dels films surrealistes dels anys vint del segle passat.

Tot plegat, cinc anys abans de la "Plug-In City" i de la "Walking City" dels Archigram. I deu anys abans de l'emissió de les primeres cortines del "Flying Circus" dels Monty Python.

TOT DESESPERANT GODOT

Caspar David Friedrich 'Zwei Männer in Betrachtung des Mondes' (1819)

C'est une nuit comme les aimait Caspar David Friedrich, tempestueuse et claire.

SAMUEL BECKETT 'Malone meurt'

Entre l'octubre de 1936 i el març de 1937, durant els seus Wanderjahre, Samuel Beckett va visitar diverses ciutats d'Alemanya. Tot i trobar els pintors romàntics alemanys excessivament afectats i carregats de sentimentalisme, va ser en una visita a la Gemäldegalerie Alte Meister, de la ciutat de Dresden, on va redescobrir Caspar David Friedrich. En el seu diari de viatge, amb data del 14 de febrer de 1937, anotà el següent: "plaent predilecció per dos diminuts homes lànguids en els seus paisatges, com en el petit paisatge de la Lluna, que és l'únic tipus de romanticisme encara tolerable, el bémolisé". Es referia al quadre de Friedrich: 'Dos homes contemplant la Lluna'. Segurament el va atreure per la seva serena melancolia; molt propera a la seva concepció de quietud i de silenci.

Al 1975, durant la preparació del muntatge de 'Tot esperant Godot' per al Schillertheater de Berlín Oest, Beckett anotà "KD Friedrich" en el seu quadern de direcció. Contemporàniament, en una visita a l'Alte Nationalgalerie de Berlín Est, va confondre 'Home i dona contemplant la Lluna' amb aquell altre que havia vist trenta-vuit anys abans a Dresden, quan va confessar a Ruby Cohn: "Saps... aquest és l'origen de Godot".

Caspar David Friedrich 'Mann und Frau den Mond betrachtend' (1830-35)

Because he brings light, as only the great dare to bring light, to the useless predicament of existence.

SAMUEL BECKETT 'MacGreevy on Yeats'

Una altra font, no tan coneguda ni reconeguda, d'on beu Godot és Jack B. Yeats. Beckett n'admirava tota la seva obra tant pictòrica com literària. De fet, va escriure una crítica de la novel·la 'The Amaranthers' on elogiava la manera com el paisatge, superb i radiant, prenia vida pròpia a través de la història narrada. Un paisatge on els moments no eren segregats sinó que coincidien en un punt únic: la imaginació analítica.

Un paisatge, com el del quadre 'Els dos viatgers' del mateix Yeats, que esdevingué l'espai escènic del Godot de Beckett. Dues figures que semblen trobar-se al bell mig del no-res, en un paisatge buit, completament aïllats del seu entorn natural. Un entorn natural misteriosament aliè.

Jack Butler Yeats 'The Two Travellers' (1942)

Com ben bé digué Francesc Pujols, els homes són arbres que caminen... en el paisatge.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XX)

Non esiste la città, esistono diverse e distinte forme di vita urbana.

Massimo Cacciari 'La città' (2004)

LLUNY DE VERACRUZ

Fragments de 'Lejos de Veracruz' d'Enrique Vila-Matas:

"La nostalgia de un lugar sólo enriquece mientras se conserva como nostalgia, pero su recuperación significa la muerte."

"Uno percibe su propia nulidad, también su grandeza. Después de todo, la mejor manera de viajar es sentir."

"Tener nostalgia es de las pocas cosas que todavía se encuentran a mi alcance."

"Yo me había inventado este sentimiento de nostalgia hacia aquellas playas lejanas por la sencilla y práctica razón de que si carecía de nostalgia alguna […] nunca podría considerarme, aunque tan sólo fuera en secreto, un escritor de pleno de derecho, un escritor de verdad."

"La vida no tiene entrañas. No es humana."

"En definitiva la vida no es más que nostalgia de la muerte. No venimos de la vida sino de la muerte."

"Vivo con la pena de no ser otro – sólo puedo serlo si escribo."

"A veces imagino que me voy. Viajo entonces en una especie de ensueño."

"Digo esto y, como me da por pensar que ya estoy despierto, entonces imagino que me voy."

"Y sabe Dios que me fui."

"Y pienso en las palabras del poeta: de la vida no me acuerdo."

"Mi razón de ser hoy la encuentro en la escritura."

"A veces imagino que me voy. Viajo entones en una especie de ensueño. Pero otras veces, como sucede ahora, no imagino para nada que me voy o que viajo en una especie de ensueño."

"Lo veo con claridad diáfana, es que no me voy por ahora, que me quedo, que ya para siempre viajaré imaginando que viajo, que me quedo, que no me voy."

"Amanece. Pero el silencio sigue siendo el mismo, y es como si el aire viajara tranquilo en la nada. A veces imagino que me voy. Otras veces imagino que me veo. […] Yo mismo en otros días."

"A mi me parece que la vida en sí no existe. La propia vida no existe por sí misma, pues si no se cuenta, esa vida es apenas algo que transcurre, pero nada más. Pienso que para apresar y comprender la vida hay que contarla."

"A veces imagino que me voy. Otras que no hace falta que lo imagine. Me voy, y punto."

"Recordé que en otras ocasiones había solucionado mi angustia imaginando que me iba."

"A veces imagino que me voy. A veces me voy demasiado. Viajo entonces en una especie de ensueño."

"Escribir sin culpa no proporciona placer."

"¿No es esto entonces una novela? No. No es una novela, es mi vida."

"A veces imagino que me voy. A veces imagino que me está llegando la hora."
"Y no es remordimiento lo que siento sino la angustia […] de que en cualquier momento me pueden descubrir y ser muy alto el precio que pague por ello."

PENSAMENTS HERMÈTICS (XIX)

La música és una arquitectura mòbil.

Iannis Xenakis

DELÍCIES HERTZIANES

"The Garden of Earthly Delights" de Stan Brakhage alentit a 10,5 fotogrames per segon.

De fons "Black Car" dels Black Tambourine.

I TANTES FIGUES...

Últimament, un té la impressió que els videoclips tipus les concerts à emporter de La Blogothèque han creat escola a casa nostra.
Primer van ser els Manel amb "En la que el Bernat se't troba" i, més endavant, amb la brillant adaptació de "La gent normal" dels Pulp.

Ara és el torn de Joan Pons, el Petit de Cal Eril de Guissona, qui - acompanyat de guitarra, melòdica i d'altres instruments no identificats - interpreta, caminant gimnàs a través, aquest singalong d'aire escolta que pertany al seu imprescindibe disc de debut. Amb un títol tan Salvat-Papasseit com "I les sargantanes al sol".

Tot plegat és el resultat d'una proposta del programa Ànima del Canal 33 que han batejat, molt encertadament, com a concert de carmanyola.