TRANS-MUTACIONS

trans- prefix que significa ‘a través’.
mutació cadascun dels canvis d'escena que es fan al teatre mudant els telons o bastidors.

De l'1 de maig al 4 de juny de 1937, Dora Maar fotografia les metamorfosis del Guernica que Pablo Picasso pinta en el seu taller parisenc del número 7 de la Rue des Grands-Augustins. El mateix carrer on Balzac situa el taller de Porbus a "Le Chef-d'œuvre inconnu".

_

Del 12 juliol al 25 de novembre del mateix any, el mural s'exhibeix en una sala del Pavelló de la República, a l'Exposició internacional "Arts et Techniques dans la Vie moderne", compartint espai amb la font de mercuri d'Alexander Calder. El mural esdevé escenografia i tableau vivant. Més endavant, a principis de 1938, l'obra mestra coneguda inicia la seva peculiar Odissea.

A finals de 1939, la pintura s'embarca rumb als Estats Units. A petició del mateix Picasso, la custòdia de l'obra és confiada al Museu d'Art Modern (MoMA) de Nova York. Del 15 de novembre del mateix any al 7 de gener de 1940, es converteix en la peça central de la retrospectiva que el MoMA, en col·laboració amb l'Art Institute de Chicago, organitza sobre els quaranta anys de carrera artística del seu autor. Posteriorment viatja per diverses ciutats americanes. I precisament durant la seva breu estada a Chicago és on i quan Mies van der Rohe la re-coneix.

De 1941 a 1943, Mies treballa en l'encàrrec de la revista Architectural Forum de dissenyar una església per a un número especial dedicat als "New Buildings for 194X". L'arquitecte suggereix, als seus editors, que enlloc d'una església projectarà un museu. Un museu per a una petita ciutat on, entre escultures d’Aristides Maillol, el Guernica tornarà a ser protagonista.

Tant l'un com les altres esdevindran part elemental d'aquest museu. Talment, com si fossin murs i columnes, defineixen i qualifiquen el seu espai. Incorporant, materialment, l'art en l’arquitectura. Una arquitectura que simplement ens diu: el Guernica no pertany a enlloc sinó a aquest no-lloc.

"THE BIG LIFT"

"The Big Lift" és un film pseudo-neorealista dirigit per George Seaton i protagonitzat per Paul Douglas i un jove Montgomery Clift. L'argument és absolutament hollywoodià. Durant el pont aeri de Berlín, establert pels aliats per contrarestar el bloqueig soviètic sobre els sectors occidentals de de la ciutat, dos sergents de les Forces Aèries dels EUA coneixen i s'enamoren de dues Trümmerfrauen berlineses.

El fet que sigui rodada in-situ, i també la incorporació de fotografies i de noticiaris de l'època, ens permet observar el paisatge de la destrucció urbana i humana d'aquell Berlín. I, a la vegada, ens mostra diversos aspectes sobre la vida quotidiana de la ciutat.

Una ciutat escenari de la Guerra Freda on els alemanys es transformen d'ex-combatents nazis a lluitadors per la llibertat. On Berlín Oest esdevé una illa utòpica envoltada d'un oceà distòpic anomenat Deutsche Demokratische Republik.

Per no perdre el mal costum habitual, a E'paña li van canviar el títol per un fatal i horrorós "Sitiados".

NOTES BERLINESES (XX)

"Berlín.
De sobte, estic al seu davant, sense adonar-me'n. Una llarga franja de graffiti corre d'un extrem a l'altre, com els graffiti del metro de Nova York, com la mania d'Occident pels adhesius. Sobtadament, no tinc imaginació històrica per fer front a aquest mur, a aquesta ciutat tallada en dues com un cervell per un escalpel artificial. Els edificis limítrofs mostren les traces calcinades d'una història calenta – la història freda, per la seva part, es nodreix de signes freds que redueixen la imaginació a la desesperació (fins i tot els graffiti són signes freds, l'únic signe divertit són els conills que es passegen entre els frisos de filferro de la no-man’s land).
Impossible sentir la vella esgarrifança del terror. Tot és insignificant. Aquí al cim de la història, desmantellada per la seva mateixa violència, tot és tranquil i espectral com un tros de terreny erm al novembre. Qualsevol zona urbana abandonada ofereix el mateix espectacle. El que impressiona és la museïficació de la història com a terreny erm. Els homes que van lluitar recorden les batalles com un malson o, en altres paraules, com alguna cosa que és almenys la realització d'un desig, però ara els signes són el veritable camp de batalla. Són els conductors de l'energia mortífera, que electrocuten. Avui, el que crema són els circuits – els del cervell, els de les màquines sensorials i amoroses que som. Ja no són els edificis que cremen o les ciutats que s'enrunen; són els radioenllaços de la nostra memòria allò que sentim crepitar. Contemplo aquest mur amb estupefacció i no aconsegueixo recordar res de res. Aquest mur té tan poc sentit històric per a mi com per aquells qui probablement el contemplin d’aquí dos mil anys. En tancar mentalment els ulls, veig el mur de Christo, l'immens vel de tela que s'estén a través dels turons de Califòrnia ... D'on ve aquesta passió per desenrotllar cintes i murs – aquí aquesta cinta de formigó, allà cintes magnètiques o un desdoblament somiat, entre els científics, de les cintes cromosòmiques o espirals d'ADN? Les coses s'enreden en el seu propi centre, en les seves circumval·lacions internes no s'ha d'intentar desembrollar aquest embolic. Aquí el laberint d'una ciutat, i, al mateix temps, el nus gordià de la història, van ser destruïts de cop per una incisió mortífera. Res d’això cicatritza – però el mateix sofriment s'oblida."

"El mur de Berlín encarna el caràcter conclòs de la guerra freda. Els graffiti que el cobreixen reten homenatge, en estetitzar-lo, com un esclau trenaria amb flors el fuet que el castiga. No és casual que Moretti pugui plantejar-se reproduir-lo a mida natural, amb la participació dels habitants de Kreuzberg, dins el perímetre de la Défense. Els graffiti han vestit amb els colors de la dissidència aquest voluptuós escenari mental d'una guerra freda que ja no és el que era. Algun dia caldrà denunciar aquesta mistificació de la dissidència, que serveix als intel·lectuals d'Occident per masturbar-se davant del mur de la vergonya cerebral i refer a preu baix una estètica dels drets humans, una estètica sentimental del gulag. El mur tradueix, a la seva manera, el final d'aquesta clara partició del bé i del mal, s'ha convertit en el seu signe nostàlgic, de la mateixa manera que molts monuments i molts esdeveniments no fan res més que expressar la nostàlgia de la història, o moltes ires no expressen res sinó la nostàlgia de la ira. No hi ha res a fer si les coses han canviat: no plorarem eternament per una història anorèxica, per unes ruïnes anorèxiques.
I totes les croades són abjectes."

JEAN BAUDRILLARD 'Cool Memories, 1980-1985' (1987)

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXIII)

Les ciutats no envelleixen. Cicatritzen. I, d'aquesta manera, es consumeixen.

L'OBRA MESTRA DESCONEGUDA

Fragments de 'Le Chef-d’œuvre inconnu' d'Honoré de Balzac:

"La missió de l'art no és copiar la naturalesa, sinó expressar-la! No ets un vil copista, sinó un poeta!"

"La línia és el mitjà gràcies al qual l'home s'adona dels efectes de la llum sobre els objectes; però no existeixen línies en la naturalesa, on tot és ple: és modelant com es dibuixa, és a dir, com se separen de l'ambient on es troben. Només la distribució de la llum dóna l'aparença al cos!"

"En veritat, l'excés de saber, com la ignorància, arriba a una negació. Dubto de la meva obra!"

"El dibuix dóna l'esquelet, el color és la vida, però la vida sense l'esquelet és una cosa més incompleta que l'esquelet sense la vida."

"A MONTPARNASSE... LA SUPERBE"

O una manera de visualitzar dues magnífiques cançons.

"A Montparnasse" pertany a l'àlbum "Finistériens" de Christophe Miossec.

"La Superbe" pertany a l'àlbum homònim de Benjamin Biolay.

NOTES BERLINESES (XIX)

"Berlín Oest, maig de 1978: una ciutat sota setge. [...] Com en qualsevol setge, hi ha d'haver fortificacions, o almenys un mur, i aquí aquest no va ser construït pel assetjats sinó pels assaltants, no tant per envoltar l'altre sinó en defensa pròpia contra la fascinació exercida per l'altre, i prevenir la deserció dins de les seves pròpies files. En aquest sentit, el mur de Berlín va marcar un avanç singular en la 'de-construcció' de les oposicions binàries en què descansa la nostra cultura."

"Un mur: de fet, almenys en la seva forma més recent (1967), és una mera barrera, una simple partició [...] que ara sembla absurdament miserable."

"Recto/verso, anvers/revers: el mur - com una écorché, com una ruïna: la ruïna que era des del principi - no tenia cap costat equivocat fàcilment identificable. [...] La gent a l'altra banda, com el presoner a la caverna de Plató, només percebien un eco (en la distància, més enllà de la terra-de-ningú)."

HUBERT DAMISCH 'Skyline. La ville Narcisse' (1996)

"TWO WEEKS"

O dues maneres de visualitzar una magnífica cançó.

Save up all the days
A routine malaise
Just like yesterday
I told you I would stay
Would you always?
Maybe sometimes?
Make it easy?
Take your time

Think of all the ways
Momentary phase
Just like yesterday
I told you I would stay

Every time you try
Quarter half a mile
Just like yesterday
I told you I would stay
Would you always?
Maybe sometimes?
Make it easy?
Take your time

*"Two weeks" pertany a "Veckatimest", l'últim disc dels Grizzly Bear.

"I AM A CATALAN"

Discurs pronunciat per Pau Casals a la seu de l'ONU el 24 d'octubre de 1971:

"Però deixeu-me dir una cosa: jo sóc català. Avui una província d'Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. Això era Catalunya. Ara estic tan content, tan content, tan emocionat de ser aquí amb vostès..."

HEROIS

Era un dia qualsevol de 1977 quan David Bowie, des d'una finestra de l'Hansa Studio, va veure dos amants besant-se a l'ombra del Mur de la vergonya. O altrament conegut com a mur de protecció antifeixista. Aquesta imatge, entre apassionada i desangelada, va esdevenir la font d'inspiració de "Heroes". Una cançó que també donaria nom a la segona part de la seva trilogia berlinesa.

Es diu que primer es va gravar en alemany una versió molt més curta que la del disc homònim. De fet, aquesta teoria resulta força convincent per la cruesa emotiva que transmet quan s'escolta.
Així doncs... a continuació "Helden", amb l'acompanyament visual de fragments del film "Christiane F. Wir der Kinder vom Bahnhof Zoo" dirigit per Uli Edel i d'una traducció aproximada de la lletra, en la seva versió alemanya.

Tu...
tu podries nadar
com els dofins...
els dofins fan.
Ningú ens dóna una oportunitat.
Però podem guanyar
per sempre més.
I llavors siguem els herois
per un dia.
Jo...
jo llavors sóc rei.
I tu...
tu reina.
Tot i que ells
semblin insuperables,
serem herois
per un dia.
Llavors siguem nosaltres
en aquest dia.
Jo...
jo vaig creure que somiava
el Mur.
Feia fred a l'esquena.
Els trets esquinçaven l'aire.
Però ens besàvem
com si res passés.
I la vergonya estava a la seva banda.
Oh, els podem vèncer
per sempre més.
Llavors siguem herois
només aquest dia.

NOTES BERLINESES (XVIII)

"Si hoy vuelvo la vista a Berlín, escribe Michael, no veo más que un fondo azul y negro y sobre él una mancha gris, un dibujo a pizarrín, cifras y letras confusas, una ß, una zeta, una uve en forma de pájaro, todo embadurnado y borrado con el trapo de la pizarra. Es posible que este punto ciego también sea una imagen persistente del paisaje en ruinas por el que anduve en 1947, cuando regresé por vez primera a mi ciudad natal para buscar las huellas del tiempo que había perdido. Durante un par de días erré en un estado cercano al sonambulismo por las interminables arterias principales de Charlottenburg, pasando junto a fachadas que sin otro apoyo se mantenían en pie, cortafuegos y campos de escombros, hasta que, sin darme cuenta, una tarde me volví a encontrar delante de aquella casa de alquiler, en la Lietzenburger Straße, que se había librado de la destrucción – lo que para mí era algo absurdo –, donde habíamos tenido nuestro piso. [...] Sólo era necesario un instante de máxima concentración, la composición silábica de la palabra clave oculta en el enigma, y todo volvería a ser como antes. Sin embargo, no di con esa palabra ni me decidí a subir las escaleras y llamar a la puerta de nuestra casa. En lugar de aquello abandoné el edificio con una sensación de malestar en la boca del estómago, y sin rumbo y sin poder concebir el pensamiento más simple continué caminando todo recto hasta dejar atrás el Westkreuz o la Hallesches Tor o el Tiergarten, ya no lo sé; lo que sí sé todavía es que al final llegué a un solar vacío, y que allí, en largas hileras dispuestas con exactitud, se apilaban a capas los ladrillos rescatados de las ruinas. [...] Cuando ahora evoco aquel lugar de almacenamiento, no veo ningún ser humano, sólo ladrillos, millones de ellos, un orden de ladrillos en cierto modo perfecto, hasta el horizonte, y, por encima, el cielo de noviembre berlinés, del que de inmediato caerá girando la nieve; imagen de principios de invierno mortalmente silenciosa, de la que a veces me pregunto si no tiene su origen en una alucinación, especialmente cuando del vacío que excede toda capacidad imaginativa creo percibir los últimos compases de la obertura de El cazador furtivo, y después, sin cesar, durante días y durante semanas, el arañar de la aguja de un gramófono."

W.G. SEBALD 'Die Ringe des Saturn' (1995)

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXII)

Hi ha un avió dalt del cel amb una pancarta al darrere de la cua: la solitud és un crim, mireu-vos als ulls i digueu hola!

Rosie Thomas & Sufjan Stevens 'Say Hello' (2006)