"Berlín.
De sobte, estic al seu davant, sense adonar-me'n. Una llarga franja de graffiti corre d'un extrem a l'altre, com els graffiti del metro de Nova York, com la mania d'Occident pels adhesius. Sobtadament, no tinc imaginació històrica per fer front a aquest mur, a aquesta ciutat tallada en dues com un cervell per un escalpel artificial. Els edificis limítrofs mostren les traces calcinades d'una història calenta – la història freda, per la seva part, es nodreix de signes freds que redueixen la imaginació a la desesperació (fins i tot els graffiti són signes freds, l'únic signe divertit són els conills que es passegen entre els frisos de filferro de la no-man’s land).
Impossible sentir la vella esgarrifança del terror. Tot és insignificant. Aquí al cim de la història, desmantellada per la seva mateixa violència, tot és tranquil i espectral com un tros de terreny erm al novembre. Qualsevol zona urbana abandonada ofereix el mateix espectacle. El que impressiona és la museïficació de la història com a terreny erm. Els homes que van lluitar recorden les batalles com un malson o, en altres paraules, com alguna cosa que és almenys la realització d'un desig, però ara els signes són el veritable camp de batalla. Són els conductors de l'energia mortífera, que electrocuten. Avui, el que crema són els circuits – els del cervell, els de les màquines sensorials i amoroses que som. Ja no són els edificis que cremen o les ciutats que s'enrunen; són els radioenllaços de la nostra memòria allò que sentim crepitar. Contemplo aquest mur amb estupefacció i no aconsegueixo recordar res de res. Aquest mur té tan poc sentit històric per a mi com per aquells qui probablement el contemplin d’aquí dos mil anys. En tancar mentalment els ulls, veig el mur de Christo, l'immens vel de tela que s'estén a través dels turons de Califòrnia ... D'on ve aquesta passió per desenrotllar cintes i murs – aquí aquesta cinta de formigó, allà cintes magnètiques o un desdoblament somiat, entre els científics, de les cintes cromosòmiques o espirals d'ADN? Les coses s'enreden en el seu propi centre, en les seves circumval·lacions internes no s'ha d'intentar desembrollar aquest embolic. Aquí el laberint d'una ciutat, i, al mateix temps, el nus gordià de la història, van ser destruïts de cop per una incisió mortífera. Res d’això cicatritza – però el mateix sofriment s'oblida."
"El mur de Berlín encarna el caràcter conclòs de la guerra freda. Els graffiti que el cobreixen reten homenatge, en estetitzar-lo, com un esclau trenaria amb flors el fuet que el castiga. No és casual que Moretti pugui plantejar-se reproduir-lo a mida natural, amb la participació dels habitants de Kreuzberg, dins el perímetre de la Défense. Els graffiti han vestit amb els colors de la dissidència aquest voluptuós escenari mental d'una guerra freda que ja no és el que era. Algun dia caldrà denunciar aquesta mistificació de la dissidència, que serveix als intel·lectuals d'Occident per masturbar-se davant del mur de la vergonya cerebral i refer a preu baix una estètica dels drets humans, una estètica sentimental del gulag. El mur tradueix, a la seva manera, el final d'aquesta clara partició del bé i del mal, s'ha convertit en el seu signe nostàlgic, de la mateixa manera que molts monuments i molts esdeveniments no fan res més que expressar la nostàlgia de la història, o moltes ires no expressen res sinó la nostàlgia de la ira. No hi ha res a fer si les coses han canviat: no plorarem eternament per una història anorèxica, per unes ruïnes anorèxiques.
I totes les croades són abjectes."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada