30 d’octubre de 2009

PARLA, MEMÒRIA


Fragments lepidopterològics de 'Speak, memory' de Vladimir Nabokov:

"He caçat papallones en diversos climes i amb diverses disfresses: com un nen bonic amb bombatxos i capell de mariner; com un cosmopolita esprimatxat expatriat amb calces de franel·la i boina; com un home gran gras, sense barret i amb pantalons curts."

"En un camí que sobreplomava el Mar Negre, a Crimea, entre arbusts de floració cerosa, el març de 1918, un sentinella bolxevic garrell intentà arrestar-me perquè feia senyals (amb la xarxa, digué) a un vaixell de guerra britànic. A l'estiu de 1929, cada cop que travessava caminant un poble dels Pirineus orientals, si per cas mirava enrere, veia damunt dels meus passos els vilatans immòbils en les diverses posicions en què el meu pas els havia agafats, com si jo fos Sodoma i ells fossin la muller de Lot. Una dècada més tard, als Alps Marítims, una vegada vaig veure que l'herba s'ondulava d'una manera serpentina al meu darrere perquè un gras policia rural em seguia fent ziga-zaga, arrossegant-se damunt de la panxa, per descobrir si entrampava ocells cantaires. Amèrica encara ha mostrat més d'aquest interès mòrbid per les meves activitats reticulars que no pas altres països... potser perquè ja tenia la quarantena quan hi vaig anar a viure, i com més gran és un home més extravagant sembla amb una xarxa de caçar papallones a la mà."

"De tota manera, en les meves caceres de papallones sempre vaig preferir de caminar que qualsevol altra forma de locomoció (llevat, naturalment, d'un seient volador que planés sense pressa per damunt de l'estora de plantes i de roques d'una muntanya per explorar, o que volés per sobre, arran, de la teulada florida d'una selva tropical); perquè quan camines, especialment per una zona que has estudiat bé, produeix un plaer exquisit d'allunyar-se de l'itinerari per visitar, per ací i per allà prop de la vora del camí, aquesta clariana, aquesta fondalada, aquesta o aquella combinació de terra i de flora, visitar per dir-ho així, una papallona coneguda en el seu hàbitat concret, per tal de veure si ja ha sortit el capoll, i si és així, com li van les coses."

"Confesso que no crec en el temps. M'agrada de plegar la meva catifa màgica, després de fer-la servir, de manera que se sobreposi una part del dibuix damunt d'una altra. Deixem que els visitants ensopeguin. I el moment en què frueixo més de l'absència del temps, en un paisatge escollit a l'atzar, és quan em trobo enmig de papallones rares i les plantes de les què es nodreixen. Això és l'èxtasi, i darrere l'èxtasi hi ha alguna altra cosa que és difícil d'explicar. És com un buit momentani en què es precipita tot allò que estimo. Una sensació d'ésser una sola cosa juntament amb el sol i la pedra. Un estremiment... envers el geni contrapuntístic del fat humà o envers els fantasmes sensibles que satisfan tots els capricis d'un mortal afortunat."

6 comentaris:

  1. No sabia que Nabokov fos tan aficionat a les papallones... "M'agrada de plegar la meva catifa màgica, després de fer-la servir, de manera que se sobreposi una part del dibuix damunt d'una altra. Deixem que els visitants ensopeguin"... què bonic!

    ResponElimina
  2. Una afició que abans de poder-se dedicar plenament a l'escriptura era la seva professió. Un autèntic especialista en papallones i arnes. Tot això ho vaig descobrir gràcies a les seves diverses "aparicions" en 'Els emigrats' de W.G. Sebald.

    ResponElimina
  3. Ups... lapsus... els emigrats no... sinó els emigrants.

    ResponElimina
  4. joder, qué grande era nabokov, de mayor quiero ser la mitad de lúcido.

    ResponElimina
  5. Òndia... més coincidències, doncs. Dissabte passat vaig dubtar de si comprar aquests "Cuentos completos" a La Central del carrer Mallorca.

    ResponElimina