TÒQUIO ADORMIT

Deep in the cell of my heart
I really want to go.
There is another world.
There is a better world.
Well, there must be.
THE SMITHS 'Asleep'

En un article a Volume #20, Neil Denari reflexiona sobre aquest estrany fenomen narcolètpic tan quotidià que té lloc, tan a les andanes com a l'interior dels metros, a Tòquio.

Els toquiotes semblen tenir una estranya habilitat per dormir en qualsevol posició i, de cop, despertar quan han arribat a la seva parada. Semblen haver inventat una mena de ioga o contorsionisme metropolità.

Denari documenta, amb fotos extretes de Flickr, la peculiar explotació d'aquest sobre-il·luminat paisatge ballardià com a zona lliure d'expressió de l'inconscient.

Talment com Chris Marker va retratar en un moment del seu film nòmada 'Sans Soleil'.

"El tren habitat per gent adormida reuneix tots els fragments dels seus somnis i en fa un film - el film absolut. Els tiquets dels dispensadors automàtics esdevenen els bitllets d'entrada."

Per Marker, el Japó és com un món d'aparences on la memòria és una impossibilitat. La memòria és com una línia de vol que sempre retorna sobre si mateixa. Però s'ha de mantenir en moviment perquè en realitat mai podrà retornar al seu punt d'origen.

"Recordo aquell mes de gener a Tòquio. O, més ben dit, recordo les imatges que vaig filmar en aquell mes de gener a Tòquio. Elles han substituït la meva memòria. Són la meva memòria."

NOTES BERLINESES (XXIII)

"Les ciutats, les grans ciutats, tenen la seva relació particular amb la història. Aquesta envaeix el seu espai per mitjà de la commemoració, de la celebració ostentosa de les victòries i de les conquestes. L'arquitectura segueix a la història com a la seva ombra, malgrat que els llocs de poder es desplacen en funció de les evolucions i les revolucions internes. La història és també violència, i sovint l'espai de la gran ciutat rep de ple els seus cops. La ciutat porta la marca de les seves ferides. Aquesta vulnerabilitat i aquesta memòria s'assemblen a les del cos humà i són elles, sense cap mena de dubte, les que fan que la ciutat ens resulti tan propera, tan commovedora. La nostra memòria i la nostra identitat estan en joc quan canvia la 'forma de la ciutat', i a penes tenim dificultat per imaginar el que van poder representar les commocions més brutals de la ciutat per aquells qui, amb ella, també van ser víctimes."

"L'espai de la ciutat està fet a mida d'aquests contrastos i d'aquesta tensió. No crec que la frontera entre l'est i l'oest arribi mai a esborrar-se. Sens dubte, aquesta no va esperar al Mur per existir. I també, sens dubte, seria una simplificació imputar totes les ruptures visibles de Berlín a l'antiga separació entre els dos Estats. Molts murs, moltes fronteres recorren les megalòpolis del món actual, que separen de forma més o menys abrupte a rics i pobres, a instal.lats i immigrants, a vells i joves, a conformistes i rebels... Trobem, transposats en l'espai, els trasts que són constitutius del món actual. No obstant això, a Berlín, aquests contrastos es troben inserits en un territori on les seves ferides són l'expressió de les bogeries del segle XX."

MARC AUGÉ 'Le temps en ruines' (2003)

REMINISCÈNCIA

Sempre m'havia semblat que, alguns dels dibuixos conceptuals de John Hejduk, els havia vist abans en algun altre lloc.

John Hejduk 'Berlin Masque' 1983

Paul Klee 'Häuser von Ochsen gezogen, Ochse laternengespiesst, Strassenüberführung' 1916

Probablement va ser, quatre mesos abans de la caiguda del Mur, en una exposició antològica sobre l'obra de Paul Klee a la Tate Gallery de Londres.

LES AIGÜES ESTRETES

Dos fragments de 'Les Eaux étroites' de Julien Gracq:

"¿Per què es va ancorar tan aviat en mi el sentiment que si només el viatge – el viatge sense retorn – ens obre les portes i pot canviar veritablement la nostra vida, un sortilegi més ocult, semblant al toc d'una vareta màgica, s'associa al passeig que preferim d’entre tots, a l'excursió sense aventures i sense imprevistos que ens retorna en poques hores al nostre punt d'amarratge, al clos d'una casa familiar? La seguretat inalterada del retorn no està garantida per a qui s'arrisca al bell mig dels camps de forces que la Terra, per a cadascú de nosaltres singularment, manté en tensió; més que pel 'bes dels planetes', tan car a Goethe, hi ha raons per pensar que la línia de la nostra vida en resulta nebulosament il·luminada. De vegades diríem que una plantilla dins nostre, més antiga que nosaltres mateixos, per bé que amb llacunes i forats, desxifra a l'atzar d'aquests passeigs inspirats les línies de força que ho seran d'episodis de la nostra vida encara per viure."

"Les imatges que tot viatge iniciàtic descabdella remeten cadascuna, enigmàticament, a una trobada prefigurada, que fan pressentir i que els posarà fi; l'encanteri de les excursions màgiques, com ho ha estat per mi aquesta de l'Evre, treu la seva força del fet que són totes, a la seva manera, 'camins de la vida', de la qual prefiguren obscurament els ambients i les etapes. Els prestigis materials que confereixo a l'Evre no són pas tots imaginats, i potser els trobaria encara intactes al llarg d'aquest passeig retrospectiu que a vegades considero."

"MANHATTA"

Un post recent de 'La Llumenera de Nova York', un dels meus blogs de capçalera, m'ha fet recordar aquest mític curtmetratge de 1921. 

"Manhatta" és un curtmetratge documental, obra de Charles Sheeler i Paul Strand, que retrata el transcurs frenètic d'un dia qualsevol a Manhattan. Intercalant les imatges amb fragments de "Leaves of grass" de Whalt Whitman, comença el dia amb l'aproximació d'un ferry a la illa i acaba amb la posta de sol vista des d'un gratacels. Una exaltació del pols trepidant de la metròpoli per excel·lència que Whitman anomenà 'la ciutat del món'.

Rodada amb una Debrie, una combinació de càmera de fotografiar i de filmar, cada fotograma proporciona una visió de la ciutat arranjada com si fos una composició abstracta. Sis anys abans que Walter Ruttmann. Vuit anys abans que Dziga Vertov.

EL PA DELS ANYS JOVES

Fragment de 'Das Brot der frühen Jahre' de Heinrich Böll:

"Més endavant vaig meditar sovint com hauria estat tot si no hagués anat a l'estació a esperar Hedwig: m'hauria embarcat en una vida diferent com quan per equivocació puges en un altre tren, en la mena de vida que en un altre temps, abans de conèixer Hedwig, em semblava del tot acceptable. En tot cas, així m'ho deia parlant amb mi mateix, però, aquesta vida que estava a la meva disposició com el tren a l'altre cantó de l'andana, el tren que has estat a punt d'agafar, aquesta vida, ara només la visc en els meus somnis, i sé que hauria estat un infern allò que en un altre temps trobava ben acceptable: m'hi veig dispers, en aquella vida, em veig riure, em sento parlar, com en somnis podem veure riure i sentir parlar un germà bessó que mai no hem tingut; aquell que potser durant una fracció de segon, va estar a punt d'ésser, abans de perdre's la llavor que el portava."

NOTES BERLINESES (XXII)

"El que ha quedat, després dels bombardejos i la batalla final, ha produït una dissolució mecànica que ha esquinçat la fisonomia de la ciutat. Això, que ha quedat, ens dóna la possibilitat de crear una 'ciutat-paisatge'. La 'ciutat-paisatge' és per als urbanistes un principi regulador que ens permet ordenar grans nuclis de població. A partir d'aquest principi és possible dissoldre allò imperceptible i immens en parts discernibles i temperades. Ordenant aquestes parts de manera que, quan interaccionin amb un bosc, un camp, una muntanya i un llac, formin un bonic paisatge. En altres paraules, que l'escala correspongui amb el significat i el valor de les parts, i que la natura i els edificis formin un ordre dinàmic basat en contrastos entre elements alts i baixos, estrets i amplis. La 'ciutat-paisatge' no mostra la silueta d'una ciutat petita o medieval, com moltes ciutats que tenim en la memòria. No obstant això, a tota 'ciutat-paisatge' li correspon una silueta pròpia. Dins d'aquestes siluetes, els elements fonamentals de construcció de la ciutat, com són els factors tècnics i econòmics, l'expressió de la integració social... evolucionen vers una forma artística."

HANS SCHAROUN 'Berlin plant - Erster Bericht' (1946)

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXVI)

Construir cases com Kaurismäki fa pel·lícules - això és el que m'agradaria fer.

Peter Zumthor 'The body of architecture' (1996)