Ich war, Ich bin, Ich werde sein.
El 1924 Mies rep l’encàrrec d’Eduard Fuchs – historiador de l’art, col·leccionista i, llavors, dirigent del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) – per projectar, al cementiri berlinès de Friedrichsfelde, un monument a la memòria de Karl Liebknecht, Rosa Luxemburg i als màrtirs de la Revolució de novembre i de l’aixecament espartaquista, molts d'ells enterrats en aquell mateix cementiri.
El 13 de juny de 1926, coincidint amb el setè aniversari del funeral de Rosa Luxemburg, s'inaugura el Monument a la Revolució. L'acte és presidit per un dels fundadors del KPD, així com ex-dirigent i supervivent espartaquista, Wilhelm Pieck. El monument, malauradament, té una curta existència i és destruït el 1935 pels nazis. Anys més tard, el mateix Pieck, esdevindrà el primer cap d'estat de la República Democràtica d'Alemanya, càrrec que ocuparà fins la seva mort.
El 13 de gener de 1946, Wilhelm Pieck, en aquell moment primer secretari de Partit Socialista Unificat d'Alemanya (SED), reapareix, davant d’una burda rèplica provisional de l’original, presidint un acte de memòria als socialistes caiguts, acompanyat, entre d’altres, de Walter Ulbricht, el seu successor en tot. El fet, però, és que aquell monument mai s'arribarà a reconstruir. Segurament perquè el Realisme socialista, doctrina única i unívoca de l’època, troba molt poc revolucionari reconstruir l’obra d’un arquitecte tan cosmopolita* com Mies.
[*] Terme que s'utilitza, des del Realisme socialista, per desqualificar les obres d'arquitectura del mal anomenat International Style.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada