VERD AIGUA

Tres fragments de 'Verd aigua' de Marisa Madieri:

"Hi ha dies que miro de grat enrere, d'altres que el passat es fa opac, elusiu. Les qüestions contingents s'imposen. Després, de sobte, el fil secret del temps que teixeix la nostra vida revela la seva tenaç continuïtat. Una estrebada, un salt al cor. Tot continua present."

"Un dia, mentre tornava de la platja més d'hora que de costum, a causa d'un breu i violent temporal d'estiu, i em dirigia al llarg de la riba a la parada del tramvia núm. 6, fent saltirons entre un bassal i un altre per no mullar-me les sandàlies, em vaig aturar de sobte i vaig veure a sobre meu un cel dilatat, cavalcat per grans núvols que el vent esfilagarsava per les vores en llargs filaments blavosos, semblants a les venes de la taula de marbre de l'àvia paterna, i els transportava cap a un horitzó transparent com el cristall. Al fons, al final del golf, es retallaven nítids i ben pròxims els contorns dels edificis i del campanar de Pirano. Una mica més lluny, a l'altra banda d'Ístria, vaig pensar, hi havia la meva ciutat, a la qual arribarien aviat aquells grans núvols. Però el mateix cel, el mateix vent. De cop i volta em vaig sentir a casa. Em vaig tornar a posar a córrer, a saltirons, amb el cor ple d'alegria."

"Abans no m'havia adonat que vivia en una ciutat fascinant també des del punt de vista arquitectònic i ara sovint, quan camino pels seus carrers, no miro tan sols els vianants o els aparadors de les botigues, sinó que aixeco expressament la vista cap amunt. Descobreixo així una nova dimensió de la ciutat, la dels balcons, les senefes, els frontispicis i les teulades, sobre les quals s'obren, com en un mirall, els amplis carrers del cel."