AUTÒPSIA DEL NOU MIL·LENNI

Exposició J.G. Ballard. Autòpsia del nou mil·lenniFins el proper 2 de novembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona o CCCB.

Fragments del 'Credo' de J.G. Ballard:

"Crec en el poder de la imaginació per refer el món, per alliberar la veritat que duem dins, per frenar la nit, per transcendir la mort, per embruixar les autopistes, per congraciar-nos amb els ocells, per aconseguir les confidències dels bojos."

"Crec en la mort del futur, en l'esgotament del temps, en la nostra recerca d'un temps nou en els somriures de les cambreres de les autopistes i dels ulls cansats dels controladors aeris en aeroports fora de temporada."

"Crec en res."
"Crec en Max Ernst, Delvaux, Dalí, Ticià, Goya, Leonardo, Vermeer, Chirico, Magritte, Redon, Dürer, Tanguy, el Facteur Cheval, les Torres de Watts, Böcklin, Francis Bacon i tots els artistes invisibles tancats en les institucions psiquiàtriques del planeta."

"Crec en la inexistència del passat, en la mort del futur i en les infinites possibilitats del present."

"Crec en el trastorn dels sentits: en Rimbaud, William Burroughs, Huysmans, Genet, Céline, Swift, Defoe, Carroll, Coleridge, Kafka."

"Crec en els projectistes de les Piràmides, de l'Empire State Building, del Führerbunker de Berlín, de les pistes d'aterratge de Wake Island."

"Crec en els propers cinc minuts."

"Crec en les perversions, en els nostres capricis amb arbres, princeses, primers ministres, gasolineres abandonades (més belles que el Taj Mahal), núvols i ocells."

"Crec en la mort de les emocions i en el triomf de la imaginació."

"Crec en el dolor."

"Crec en la desesperació."

"Crec en tots els nens."

"Crec en els mapes, els diagrames, els codis, les partides d'escacs, els trencaclosques, els horaris de vols, els rètols indicadors del aeroports."

"Crec en totes les mitologies, els records, les mentides, les fantasies, les evasives."

"Crec en el misteri i la malenconia d'una mà, en la bondat dels arbres, en la saviesa de la llum."

"THE SMITHS" A BARCELONA

Crec recordar que tenia uns dotze anys quan vaig descobrir "The Smiths". Suposo que va ser mirant el mític programa de televisó Estoc de Pop, que resulta que realitzava Manuel Huerga. Des d'aquell moment televisiu, vaig quedar fascinat per l'univers poètic de Morrissey. No exagero quan dic que la seva música es va convertir en la banda sonora de la meva adolescència, afegint-hi algunes pinzellades del Boss més líric.

El 16 de maig de 1985, "The Smiths" van tocar en directe a l'ara desaparegut Studio 54. Va ser el seu primer i únic concert a Barcelona. Malauradament, no hi vaig poder anar. Benauradament, existeix un bootleg que conté tota la gravació d'aquella actuació; així com diversos fragments, emesos en un altre mític programa anomenat Arsenal penjats a YouTube, que em permeten viure, o reviure, aquell concert frustrat.

Rusholme Ruffians | The Headmaster Ritual | Hand In Glove | Heaven Knows I'm Miserable Now | Handsome Devil | Miserable Lie | Barbarism Begins At Home

L'ONCLE JOAN

El passat 6 de setembre es van complir 33 anys de la mort de l'oncle Joan. Tot i que no vaig tenir la sort de poder-lo conèixer en vida, escric aquest post en record i memòria seva i de la tia Mahée. I amb la intenció de fer públic un projecte i/o una idea que fa molts anys em ronda pel cap. Coincidint amb el centenari del seu naixement, m'agradaria publicar un llibre on s'expliqui la seva vida i reculli tots els seus escrits. Perquè si ara no ho fem nosaltres... qui ho farà en un futur? També m'agradaria que l'Ajuntament de la seva ciutat li dediqués un carrer o una plaça. Algú s'hi apunta?

A continuació he inserit el resum de la seva biografia que es pot trobar al web de la Comissió 100 anys d'estelada (1908-2008).


Joan Layret i Pons
Nascut a Mataró el 2 de juny de 1911. Va participar com a secretari en la fundació el novembre de 1932 de Nosaltres Sols! A més va ser un dels membres de la direcció del Grup Joventut del Foment Mataroní. Va impartir conferències sobre història i gramàtica.
Durant els fets del 6 d’octubre van proclamar l’Estat Català davant l’Ajuntament de Mataró, juntament amb una trentena més d’homes, fet que va provocar la seva detenció, primer al vaixell Argentina i després a la presó Model.
Durant la Guerra Civil va voler participar en l’intent d’alliberar Mallorca, però per manca de vaixells no s’hi va poder embarcar. A Barcelona es va encarregar de reorganitzar Estat Català, essent anomenat membre del Consell Central, cobrint tasques de propaganda.
Per desavinences amb la direcció del partit va abandonar la Secretaria General i ingressa a l’Exèrcit Popular, va ser alumne de l’Escola Popular de Guerra, obtenint el càrrec de Comissari de Companyia. Durant la retirada va passar per Mataró per recuperar la bandera estelada de la seu de Nosaltres Sols! i cremar tots els arxius.
Va ser internat al camp d’Agde fins que va poder marxar a Paris i, posteriorment, amb l’entrada dels alemanys, a Tolosa. Va col·laborar amb la Resistència com a membre del Front Nacional de Catalunya. Després de l’alliberament va ser nomenat Secretari General d’Estat Català a França.
L’any 1954 per motius econòmics va marxar a Veneçuela, on juntament amb el seu amic Joan Bachs va muntar uns industria de gènere de punt que va acabar fent fallida. Es va associar al Centre Català de Caracas, on va participar activament fins que va haver de traslladar-se a Punto Fijo per treballar en una empresa portuguesa de construcció de vaixells de pesca.
Quan després de la mort de la seva dona es preparava per tornar a la seva terra, el 6 de setembre de 1975 va morir a Punto Fijo, Veneçuela.

Una biografia més extensa en pdf:
BARRERA, Agustí: "Joan Layret i Pons. Aproximació biogràfica", a IX Sessió d'Estudis Mataronins, 1992.

TAORMINA (II)

Catània, 24 de maig de 1804

Encara que ens van advertir que part de la Vall’Demoni i de la Valle di Noto eren preses per guardes armats i bandolers, amb tot ho vam evitar al formar un esquadró de sis persones amb els Campieri i els seus germans, que ens van llogar les mules per tota l’illa. El camí fins a Taormina, la vella Taurominium, no deixava la costa, on magnífics promontoris ens oferien una variació constant.

No gaire lluny de l’estret de Reggio se situaven tres grans naus de la flota barbaresca, que durant tot el trajecte van romandre al nostre costat, alhora que convertien el camí de la costa en un perill. Els pirates africans pertorben cada any la costa de l’illa, de tant en tant desembarquen i s’emporten els pobres habitants de la costa cap a l’esclavitud. És d’admirar, que no facin res més contra aquestes irrupcions.

Va venir el capvespre, quan vam arribar a la muntanya de Taormina. Les formes gegants d’aquesta contrada van ocasionar la suposició que aquest era l'indret on va tenir lloc l’aventura de l’Odissea amb els cíclops. Una badia envoltada d’enormes blocs de roca que encara avui és anomenada el port d’Ulisses. Vam deixar les mules i vam pujar a un promontori que s’acabava amb una paret de roca vertical vers el mar, de les petites esquerdes de la qual les figues de moro brotaven ufanosament. Damunt del cim s’alçaven al davant les restes del vell teatre de Taurominium. Més imponent que mai l’entrada en aquest teatre em va commoure: vaig veure el prosceni davant meu, damunt seu i a través de les seves obertures una llunyania immensa. A la dreta, es precipitaven avall muntanyes salvatges, als seus peus, sota Taormina, jeien tarongers i palmeres, un camí es torçava amunt del cim vers el mur del castell. Un llarg turó amb un monestir s’enfilava des de la ciutat avall el mar, que podíem escoltar amb un brogit somort. Al fons, l’Etna s’alçava enlaire en tota la seva majestuositat i s’estirava més enllà de la plana de Catània, on el mar resolia l’horitzó.

Va ser difícil per nosaltres, deixar aquest lloc encantat; quin efecte ha de fer una obra de teatre amb un decorat com aquest. A través de la ciutat vam menar el trajecte sobre un camí rocós avall vers el mar, a cert lloc dels jardins de la fonda on havíem deixat els animals.

K.F. SCHINKEL 'Reisen nach Italien' (1803/05)

TAORMINA (I)

Taormina, dilluns, 7 de maig de 1787

Gràcies a Déu, tot allò que hem vist avui ho tenim ja prou ben descrit, i més encara, per tal com Kniep vol quedar-se demà per amunt tot el dia a dibuixar. Quan hom és dalt de les parets rocoses que pugen abruptes no lluny de la platja pot veure dos cims units per un semicercle. Sigui el que es vulgui l’origen natural d’aquesta formació, el concurs de l’art va ajudar a fer-ne un hemicicle amfiteatral per a espectadors, amb maons van construir-se els murs i els edificis annexos necessaris, amb els passadissos i porxos, al peu de la graderia semicircular, l’escena disposada transversalment unia així les dues prominències rocoses i completava l’esplèndida obra de l’art i la natura.

Qui s’assegui al lloc antigament ocupat pels espectadors que més enlaire estaven reconeixerà que mai el públic de cap teatre no ha tingut davant seu un espectacle de tal categoria. Al costat dret, encimbellats en altes roques, s’alcen alguns castells; enllà i avall queda la ciutat, on els edificis, bé que d’època moderna, ocupen el mateix lloc dels antics i s’assemblen. Per aquesta banda, els ulls veuen l’allargassat massís de l’Etna, que deixa a l’esquerra el litoral, perceptible fins a Catània i àdhuc Siracusa. Clou el dilatat panorama la gegantina i vaporífera muntanya de foc, gens amenaçadora, malgrat tot, perquè l’atmosfera, suavitzadora, ens la fa veure més llunyana i tranquil·la que no és.

En girar la vista enrere, cap als passadissos disposats a l’esquena dels espectadors, hom té a l’esquerra el conjunt de parets rocoses per on s’esmuny tortuós, amb el mar a la dreta, el camí de Messina. Penyals agrupats o dispersos a la vora o dins mateix del mar, la costa de Calàbria ben al lluny, sols amb molt d’esment distingible dels núvols que a poc a poc van alçant-se.

Hem baixat cap al teatre i ens hem entretingut en les seves ruïnes, lloc ben a propòsit per a fer lluir, almenys sobre el paper, la capacitat restauradora d’un arquitecte intel·ligent, i després hem mirat d’obrir-nos camí entre els jardins cap a la ciutat. I aleshores hem entès molt bé quina mena de baluard infranquejable pot arribar a ser una tanca feta amb atzavares plantades l’una ben al costat de l’altra: mirant a través de les fulles entrecreuades sembla possible d’accedir a l’altra banda, però els durs agullons de les vores són un gran inconvenient; i si caminem damunt d’una d’aquestes fulles colossals pensant que ens aguantarà bé, aleshores ens adonem que es trenca, i en lloc d’assolir un espai lliure caiem als braços d’una planta veïna. Al final hem pogut sortir d’aquest laberint i fruir una mica de la ciutat, bé que no hem sabut acomiadar-nos de la contrada abans de pondre’s el sol. I ha estat quelcom d’una bellesa infinita veure com aquest país tan variadament ric de significacions anava adormint-se en la foscor.

J.W. GOETHE 'Italienische Reise' (1816/17)

NOTES BERLINESES (VI)

"Davant seu hi havia la carretera i ambdós costats el Mur, una cosa bruta i lletja feta de blocs de formigó i fil ferrades amb punxes, il·luminada amb una llum groga barata, com el teló de fons per a un camp de concentració. A l'est i a l'oest del Mur s'estenia el Berlín sense restaurar, un mig món de ruïnes, dibuixat en dues dimensions, espenyadors de guerra."

"Davant d'ells hi havia una franja de trenta iardes. Vorejava el Mur en ambdues direccions. Potser a setanta iardes a la seva dreta hi havia una torre de vigilància; el raig del seu reflector recorria tota aquella franja. La pluja suau semblava sospesa enlaire, així que la llum dels reflectors quedava esmorteïda i com de guix, projectant el món més enllà. No hi havia res a veure; ni tan sols un so. Un escenari buit."

JOHN LE CARRÉ 'The spy who came in from the cold' (1964)

DORIS (DE LAVIGNE)

Tu, dona immortal,
viuràs de l'aire etern
d'un fugaç instant.

Tot el teu cos destil·la
una aroma d'exotisme.

NOTES BERLINESES (V)

"Tutti i progetti dell'IBA, nel male nel bene, hanno dato una nuova immagine o frammento di imagine alla città."

"La casa di Berlino Friedrichstrasse, come vedo da molte fotografie, assume aspetti molto diversi dai diversi punti di vista da cui è fotografata. È come se avesse due anime. Può essere che da ciò nasca un conflitto, ma vi è comunque una tensione, un senso di ricerca o di recupero di qualcosa di indefinibile. Tale carattere di indefinibilità è anche tipico della città di Berlino."

"Per prima volta ho qui realizzato la grande colonna bianca che torna in molti di miei disegni. Questa colonna ha anche un significato augurale; essa ignora l'esistenza fisica del muro ed appartiene alle due città."

ALDO ROSSI 'Edificio d'abitazione a Kochstrasse' (1988)