19 d’octubre de 2008

ESCORXADOR-5



Fragments de 'Slaughterhouse-Five, or the children's crusade: a duty-dance with death' de Kurt Vonnegut:

"Vaig tornar a Dresden
amb pasta de la Guggenheim (que Déu la recompensi) el 1967. S'assemblava molt a Dayton, Ohio, amb més espais oberts que Dayton. Hi deuen haver tones de farina d'ossos sota terra."

"Quan vaig tornar de la Segona
Guerra Mundial, fa vint-i-tres anys, pensava que em seria fàcil escriure sobre la destrucció de Dresden, perquè creia que només havia d'explicar el que havia vist."

"Però aleshores no em venien a la idea gaires paraules sobre Dresden
, almenys no donaven prou per a fer un llibre. I tampoc me'n vénen gaires ara."

"Penso que la part de la meva memòria de Dresden
ha estat inútil i, tanmateix, ha estat una temptació escriure sobre Dresden."

4 comentaris:

  1. Fa una estona llegia sobre Bòsnia; sembla que els europeus (o els homes en general) no n'aprenem.

    ResponElimina
  2. La destrucció i reconstrucció de la ciutat europea és una obsessió particular. Una obsessió que es va originar durant l'Erasmus que vaig fer, ja fa uns quants anys, a Stuttgart. I al cap dels anys s'ha convertit en el meu tema de tesi doctoral. Però concentrant-me només i específicament en el cas de Berlín de 1945 a 1989.

    Per cert, la guerra de Bòsnia va tornar a posar en voga l'urbicidi o "Urbicide". Un terme utilitzat per Marshall Berman per definir la destrucció del Bronx de NY, el seu barri natal.

    ResponElimina
  3. Qui vol parlar de Dresde o d'Hiroshima? Qui sent plaer arribant a una conclusió tan tètrica sobre la humanitat? Més val encarar coses més petites i no haver de patir pels resultats de les pròpies reflexions.

    ResponElimina
  4. Parlar de Dresde, d'Hiroshima no deixa de ser també una manera de parlar de l'Holocaust. De les seves conseqüències.

    Vonnegut no sent plaer de cap tipus sinó que explica l'absurd d'una destrucció que va viure en primera persona.

    Si llegeixes el llibre veuràs que la conlcusió és que la realitat no és pas tètrica sinó relativa.

    No tot és reduccionsime. Perquè tot allò postmodern, en el fons, no deixa de ser res més que un nou arcaïsme.

    ResponElimina