METAFÍSICA DELS TUBS

Fragment de 'Metafisica dels tubs' d'Amélie Nothomb:

"Al començament no hi havia res. I aquest no-res no era ni buit ni vague: no es remetia a cap altra cosa que no fos ell mateix. I Déu va veure que allò era bo. Per res del món no hauria creat altra cosa. Més que escaure-li, el no-res feia una cosa encara millor: el sadollava.

Déu tenia els ulls perpètuament oberts i fixos. Així i tot, si els hagués tingut tancats, hauria estat exactament igual. No hi havia res a veure i Déu no mirava res. Estava ple i dens com un nou dur, i també tenia de l'ou dur la rodonesa i la immobilitat.

Déu era l'absoluta satisfacció. No volia res, no esperava res, no percebia res, no refusava res i no s'interessava per res. La vida era plenitud fins a tal extrem que ni tan sols era la vida. Déu no vivia, existia."

"SUNDAY MORNING"

Diuen que qui no té feina el gat pentina. Doncs això és el que fa actualment Beck Hansen amb "Record Club". Un projecte que té com a objectiu escollir un àlbum per reinterpretar-lo completament en estudi i en només vint-i-quatre hores, sempre amb l'ajuda i la col·laboració inestimable, entre d'altres, del productor Nigel Godrich.

El primer escollit ha estat "The Velvet Underground & Nico", del qual "Sunday Morning" forma part. Setmana rere setmana, anirà penjant la resta de cançons com "Waiting for my Man".

Sunday morning, praise the dawning...

"BLAME IT ON THE BOOGIE"

Michael Jackson mai ha estat sant de la meva devoció. No tinc cap disc seu. Tampoc en tinc dels altres germans Jackson. Tot i disposar d'una discoteca certament excessiva. Però la seva mort m'ha fet recordar que per culpa seva vaig perdre una aposta estúpida.

Qui podia pensar que una meravellosa horterada com "Blame it on the Boogie" no era obra de The Jacksons o com nassos es diguessin? Després de mil i una discussions es va demostrar que els seus co-autors eren uns alemanys anomenats Mick Jackson, David Jackson i Elmar Krohn.

De fet, aquest altre Michael Jackson, nascut a la ciutat alemanya de Münster, en va gravar una versió que Atlantic Records va publicar cap allà el 1978.

Amb qui vaig perdre l'aposta? La resposta és òbvia: amb una alemanya. Però la culpa la va tenir el bugui... no pas un servidor.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XVIII)

Quan fem l’amor dos-cents dansaires otomans giren contents al meu voltant, somriuen i piquen de mans.

Manel 'Dona estrangera' (2007)

LA MÀQUINA D'HABITAR

Das Wohnen ist die Weise, wie die Sterblichen auf der Erde sind.
Habitar és la manera, en què els mortals són a la terra.

MARTIN HEIDEGGER 'Bauen Wohnen Denken' (1951)

Le Corbusier 'Maison Dom-ino' (1914)

La maison est une machine à habiter
La casa és una màquina d'habitar.

LE CORBUSIER 'Vers une architecture' (1923)

OMA 'Maison à Bordeaux' (1994-1998)

A machine was its heart.
Una màquina era el seu cor.

REM KOOLHAAS 'Maison à Bordeaux' (1998)

NOTES BERLINESES (XVI)

"In certi momenti mi sembrava che il mondo stesse diventando tutto di pietra: una lenta petrificazione più o meno avanzata a seconda delle persone e dei luoghi, ma che non risparmiava nessun aspetto della vita. Era come se nessuno potesse sfugire allo sguardo inesorabili della Medusa."

ITALO CALVINO 'Lezioni americane: Sei proposte per il prossimo millennio' (1985)

EL TRIOMF DE LA VOLUNTAT

"Triumph des Willens" és un film de propaganda nazi de 1935, sobre l'infame Reichsparteitag de 1934 a Nuremberg, dirigit per Leni Riefenstahl.
L'escenògraf de tot aquell despropòsit va ser un tal Albert Speer.

El co-guionista, vuit anys abans, havia dirigit el film experimental "Berlin: Die Sinfonie der Großstadt".
Charles Chaplin, cinc anys després, va caricaturitzar l'encès discurs d'Adolf Hitler en el seu film "The Great Dictator".

Billy Wilder, vuit anys més tard que Chaplin, va parodiar l'escena celestial inicial, en el seu film "A Foreign Affair", sobrevolant un Berlín en ruïnes.

LA SIMFONIA DE LA GRAN CIUTAT

_

"Berlin: Die Sinfonie der Großstadt" és un film de 1927 dirigit per Walter Ruttmann i muntat a partir de seqüències rodades per altres realitzadors anònims.

Edmund Meisel en va compondre la seva banda sonora original de la qual, malauradament, s'ha perdut tot rastre sonor i material.

Un viatge seminal al cor de la Gran ciutat.

"THE SAD SONG"

_

"The Sad Song" no és pas una cançó trista sinó un autèntic patchwork sonor i visual que em té atrapat des de fa unes quantes setmanes. Un encreuament musical - entre Sufjan Stevens, Thom Yorke i Jónsi Birgisson - que et transporta a un llimb multisensorial d'on no voldries fugir mai.

"The Turn" és la primera obra mestra del seu autor: Fredo Viola.

A Les Inrockuptibles, Stéphane Deschamps la descriu així: "Dans ses chansons a quasi cappella, on entendait tout à la fois les harmonies célestes des Beach Boys, les constructions savantes de Benjamin Britten, les miniatures électroniques de Brian Eno, l’inspiration spirituelle du gospel et de la musique sacrée en général."

I, a més a més, encara tindrà algun grau de parentiu amb Bill Viola...

LA CIUTAT DEL DIABLE GROC

Fragments de 'La ciutat del diable groc' de Maksim Gorki:

"És la ciutat, és Nova York. A la vora s'alcen cases de vint pisos, els 'gratacels', silenciosos i foscos. Quadrats, sense cap pretensió de bellesa, obtusos, els pesats edificis elevant-se al cel ombrívols i avorrits. A cada edifici se sent l'altiva vanaglòria de la seva alçada, de la seva lletjor. A les finestres no hi ha flors, no es veu a cap nen ...

De lluny, la ciutat sembla una enorme mandíbula, de dents negres i desiguals. Respira expel·lint al cel núvols de fum, i esbufega, com un golafre afligit per la seva obesitat."

"A l'entorn bull, com la sopa sobre el foc, una vida febril; els petits homes corren, es mouen, desapareixen en aquest formiguer, com grans de sèmola en el brou, com estelles en el mar. La ciutat brama i devora als homes, un rere l'altre, amb les seves goles insaciables."

"Tots ells són sobrers en el caos de la vida dels carrers; tots ells es troben fora de lloc en el ferotge esgarip d'avidesa, en l'estreta presó d'aquesta lúgubre fantasia de pedra, de vidre i de ferro."

"S'han habituat a aquest atrafegament sense objectiu, s'han acostumat a pensar que hi ha un objectiu en tot això."

"Els habitants de les cases de la ciutat del diable groc suporten tranquil·lament tot el que mata l'home."

"La brutícia és l'element que ho impregna tot: els murs de les cases, els vidres de les finestres, la roba de la gent, els porus de la seva pell, els cervells, els desitjos, les idees ..."

"En el cel tèrbol, cobert de sutge, s'extingeix el dia. Els enormes edificis es fan encara més ombrívols, més pesats. Aquí i allà, en les seves fosques entranyes, s'encenen llums i brillen com els ulls grocs d'unes feres rares, que han de vetllar tota la nit les riqueses inanimades d'aquests sepulcres."

"Però quan en aquesta ciutat es mira a la llum, captiva en transparents presons de vidre, es comprèn que, com tot, la llum aquí està esclavitzada."

"Cap a on anar? Tots els carrers són idèntics, i totes les cases es miren les unes a les altres amb les cascades de les seves finestres tèrboles, es miren amb la mateixa indiferència, amb la mateixa inèrcia ..."

"La lúgubre ciutat del diable groc s'ha adormit i delira entre somnis."