"FILATURE"

"Filature" és una de les dotze murder ballads, arranjades amb mà d'orfebre, que formen part de "Le verger", tercer disc de Bastien Lallemant.

El videoclip és un photo-roman realitzat per Stef Bloch amb fotografies de Valérie Archeno.

Com ben bé diu Christophe Conte a Les Inrocks, un clàssic instantani.

ASTÈRIX A BERLÍN

Una de les conseqüències del meu tedi estiuenc és aquella rutina que consisteix en anar re-llegint totes les aventures d'Astèrix el gal. Així doncs, va ser tot re-llegint "La Gran Rasa" que vaig tenir una mena de fenomen delirant. Aquell que Dalí va definir com a 'mètode paranoico-crític'. Un mètode espontani d'atènyer el coneixement basat en l'objectivació crítica i sistemàtica d'associacions i interpretacions delirants. O sigui, un mètode basat en la capacitat de transformar aquelles imatges que ens subministra la percepció. Un mètode de coneixement incisiu i penetrant que apunta cap a la profunditat de les idees latents. Només d’aquesta manera l'objecte contemplat, la Gran Rasa, es podia convertir en un altre objecte: el Mur de Berlín.

El mateix Albert Uderzo, que va escriure el guió d'aquesta nova aventura després de la mort de René Goscinny, sempre s'ha sorprès que mai ningú li preguntés, en el moment de la seva publicació, si aquella rasa, de fet, era una al·legoria al Mur. Alguns hi van veure altres possibles al·legories: el conflicte entre valons i flamencs a Bèlgica, la França ocupada, etc. Però, el paral·lelisme entre aquest llogarret gal, dividit per una gran rasa, i la ciutat de Berlín, dividida pel Mur, és més que obvi. Només cal recordar la història.

Una gran rasa divideix, en dues parts, un llogarret gal, molt semblant al d'Astèrix. Cada part té el seu propi cap. S'estomaquen, de tant en tant, i prou. Però un bon dia el conseller d'un dels dos caps, amb la promesa de la mà de la seva filla Fanzina, busca una aliança secreta amb l'exèrcit romà (Exèrcit roig) per sotmetre, definitivament, l'altra meitat del poble. És en aquest moment, quan la situació empitjora (Bloqueig de Berlín), que Còmix, el fill de l'altre cap i promès en secret amb Fanzina (Píram i Tisbe), va a buscar l'ajuda d'Astèrix, Obèlix, Panoràmix i Ideàfix (Pont aeri de Berlín) per resoldre el conflicte.

A més a més, en diversos moments d'aquesta bande dessiné, podem trobar frases que ens evidencien aquest paral·lelisme. Per exemple al principi de l'aventura, quan Còmix diu al seu pare que 'aquesta rasa és la vergonya del nostre poble' i afegeix que 'les generacions futures que ens jutjaran tindran una opinió ben pobre dels seus avantpassats'. O també al final, quan el cap Copdegarròtix afirma que 'aquesta història de la gran rasa sembla veritablement inversemblant' i el druida Panoràmix li contesta que 'és en efecte tan absurda, que les generacions futures es no voldran creure mai!'.

HABITACIÓ 666

"Chambre 666" és un film documental dirigit per Wim Wenders. Durant el Festival de Cannes de 1982, Wenders col·locà una càmera estàtica a l'habitació 666 de l'Hotel Martinez. En aquesta habitació, va anar rebent cineastes com Michelangelo Antonioni, entre d'altres, perquè responguessin, en un rodet de 16mm, la següent pregunta: és el cinema un llenguatge a punt de perdre's, un art a punt de morir? Antonioni respon que és difícil parlar sobre el futur del cinema.

Però si allà on diu cinema digués arquitectura, on diu film digués projecte... el seu discurs no grinyolaria gens. Perquè tant el cinema com l'arquitectura corren el perill de morir. Si no han mort encara.

En realitat sempre hi ha aquest descart entre la mentalitat d'avui i aquella que serà la mentalitat de demà, que nosaltres encara no podem preveure.

Ni tan sols sabem com seran fetes les cases. Aquestes cases que veiem a fora la finestra, probablement, en un demà no existiran més.

No hem de pensar tant en la... en un demà breu, sinó que hem de pensar en un futur que potser no acabarà mai, probablement.

Com diu ell mateix, potser només podem fer una cosa: adaptar-nos. Adapatar-nos tot re-visionant el seu "Deserto rosso".

SENSE FI

Tu sei un attimo senza fine.
GINO PAOLI

Tot acaba

allà on comença.

Llavors

sóc tan lluny de tot

com ara tu de jo.

NOTES BERLINESES (XXXII)

"Es como si la mirada humana llevara siglos secretando una sustancia capaz de influir y cambiar el mundo, un pegamento que une los lugares y las cosas. Esa sustancia no existe realmente, las cosas no se van forjando por medio de ningún pegamento hasta convertirse en un conjunto sensato. Es nuestra mirada la que las une, la que les otorga un lugar en el todo, una mirada que duda entre comprender y no comprender, como si de manera intuitiva, por el simple hecho de verlas, quisiéramos conceder a las cosas un sitio en un mundo que, por otra parte, es desordenado, sin que además, por ello, tengamos la garantía de que efectivamente podemos situarlas.

Por otro lado, la mirada humana sí que otorga al mundo entero un vínculo sensato: todos los paisajes rurales y urbanos están formados, determinados y construidos por conceptos de geometría y perspectiva. Nada existe sin más. Lo que vemos siempre ha estado determinado por lo que han visto en ello quienes nos precedieron. Nosotros, que estamos allí y lo miramos, como en una vieja canción, volvemos a unir las cosas cuando las vemos; ningún paisaje en el que haya intervenido el hombre escapa a esta mirada vinculante que vuelve a reunir las cosas, vuelve a pegarlas y las interpreta como un conjunto coherente – un puente, un túnel, una torre, una curva en el camino -, como si formáramos frases, 'hacer construcciones oracionales' de las cosas aisladas que se hallan a nuestro alrededor. De esta trabazón, esta concesión de sitio a través de la mirada humana, los lugares abiertos en los paisajes urbanos son el ejemplo más extremo: la plaza es el sitio de reunión y de comercio donde van a parar los ciudadanos. Estos lugares abiertos sugieren una cohesión espacial sin que en realidad la veamos, una cohesión de la que poco podemos decir, pero que enseguida y de manera intuitiva reconocemos como una experiencia colectiva.

De esa manera, la árida llanura junto a la Potzdamer Platz de Berlín antes de 1990, por ejemplo, nunca fue tan sólo un terreno baldío, sino una cicatriz llena de significado, una historia de guerra y ciudades; y lo que en un principio podía parecer vacío, pasaba al instante a conglomerarse debido a la mirada, convirtiéndose en un yacimiento histórico en el que cada cardo emergente podía obtener su propio significado."

STEFAN HERTMANS 'Ciudades' (2003)

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXXVI)

Aquest quadre l'havia ajudat a alliberar-se de les fatigoses repeticions de la vida quotidiana.

J.G. Ballard 'The drought' (1965)

ELS DIES PERDUTS

Fragment de 'Solituds', dins de l'antologia 'Les nits difícils', de Dino Buzzati:

Es va acostar a l'home i li va preguntar:
- He vist com t'enduies aquella caixa del meu jardí. Què hi havia dintre? I què són totes aquestes caixes?
L'home el va mirar i va somriure:
- Encara en tinc més per llençar dins del camió. No ho saps? Són els teus dies.
- Quins dies?
- Els teus dies.
- Els meus dies?
- Els teus dies perduts. Els dies que has perdut. Els esperaves, oi? Han vingut. Què n'has fet? Mira'ls, intactes, encara palpitants. I ara...

TROBANT BECKETT

Trobant Beckett... com aquell qui l'encalça, amb sandàlies i ulleres de sol, pels carrers de Tànger, en un calorós mes d'agost de 1978.

1 | 2 | 3

ne manquez pas à Tanger
le cimetière Saint-André
morts sous un fouillis
de fleurs surensevelis
banc à la mémoire
d'Arthur Keyser
de coeur avec lui
restes dessus assis

Samuel Beckett (1906-1989)