JO, UN ALTRE

Dos fragments de 'Yo, otro. Crónica del cambio' d'Imre Kertész:

"Todo duerme profundamente, inmóvil en mi interior. Remuevo mis sentimientos y pensamientos como una carga de alquitrán tibio.

¿Por qué me siento tan perdido? Porque estoy perdido, sin duda.

Todo es falso (por mí, a través de mí: mi existencia lo falsifica).
Si el vacío (mi vacío interior) provoca un sentimiento de culpa, tal vez me permita sacar conclusiones respecto a lo que es el origen. La angustia precedió a la Creación: el horror vacui es un hecho ético."

"Was wussten sie, wer er war. Nadie sabe quién es él, y lo único que él quiere es que lo dejen solo con su secreto."

LA GENT NORMAL

Els Manel, amb Guillem Gisbert i el seu gairebé inseparable ukelele, interpretant, al Mercat de Sant Antoni de Barcelona, "la gent normal", versió en català de "Common people" dels Pulp. De sempre, i per sempre, la cançó de la meva Erasmus.

S'havia estat cultivant per Grècia i havia après que és tan important viatjar. I jo me l'escoltava i deia: "Si, si. Està clar." Son pare acumulava grans riqueses. I vaig dir: "Caram, en aquest cas siusplau anul·li la cervesa i posi'ns el vi car." Li va semblar genial. Va fer un glopet, em va mirar i va dir: "Vull viure com viuen els altres. Vull fer les coses que fa la gent normal. Vull dormir amb qui dormen els altres. Estic parlant de ficar-me al llit amb gent normal com tu." I assumint aquell paper vaig dir: "Bé, veurem què s'hi pot fer." Vaig passejar-la pel mercat del barri. Em va semblar un escenari adequat per començar. Vaig dir: "D'acord, ara fes veure que no tens ni un duro." I va riure i va dir: "Ai, quina gràcia! Que boig estàs! Ets mooolt divertit!" Doncs, francament maca, no em sembla que ningú estigui rient aquí. "Ja t'ho has pensat bé això de viure com ho fan els altres, beure les coses que beu la gent normal, dormir amb qui dormen els altres, ficar-te al llit amb gent normal com jo?" Però ella no entenia res i m'agafava del bracet.

Comparteix pis amb estranys. Busca una feina formal. Puja al metro pels matins. Ves al cine alguna nit. Però igualment mai entendràs el que és anar passant els anys esperant la solució que s'emporti tanta por. No tu mai viuràs com viuen els altres. Ni patiràs com pateix la gent normal. Mai entendràs el fracàs dels altres. Mai comprendràs com els somnis se'ns van quedant en riure i beure i anar tirant. I, si pots, ja saps... follar de tant en tant. Prova a cantar si ho fan els altres. I canta fort si et sembla interessant. Riu a pulmó si ho fan els altres. Però no t'estranyi, si et gires, que es riguin de tu, que no et sorprengui si estan farts de tu jugant a ser com és la gent normal.

"Vull dormir amb gent normal com tu..."

"OH, PARIS!"

Fa temps, Stephin Merritt va convertir l'ukelele en un dels instruments pop per excel·lència. Més endavant, van aparèixer dos digníssims hereus seus com són Jens Lekman i Zach Condon.

Tot d'una i del no-res, ha aparegut un personatge amb un disc, editat per la discogràfica dels Animal Collective, on aquest instrument és un dels seus principals protagonistes i que s'ha convertit en la meva col·lecció preferida de singalongs d'aquesta primavera.

Veient el clip d'una de les seves addictives cançons, no tinc cap dubte: Dent May és el cosí nerd de Woody Harrelson i el nebot llunyà de Dieter Thomas Kuhn, revivalista alemany de hits kitsch com "Barfuß im Regen".

PENSAMENTS HERMÈTICS (XV)

No fou la pregunta que em vas fer, tampoc fou la resposta que vaig donar, allò que em va fer sentir com si estigués dalt d'un tren.

Pavement 'Box Elder' (1989)

CONTRAPUNT

1955
Glenn Gould grava les "Variacions Goldberg" de Johann Sebastian Bach. Fins llavors una composició fora del repertori clàssic de piano.
Thelonious Monk grava tot un àlbum amb versions de Duke Ellington. En un moment en què la repercussió de la seva obra havia començat a esvanir-se.

1964
Glenn Gould decideix abandonar les actuacions en directe. Tot i que segueix gravant i regravant en estudi fins la seva mort.
Thelonious Monk grava "Solo Monk", el seu únic àlbum en solitari. Més endavant es retira i no torna a tocar un piano, ni en públic ni en privat.

1982
Glenn Gould mor, d'un vessament cerebral, el 27 de setembre i és enterrat al Mount Pleasant Cemetery de Toronto, al Canadà.
Thelonious Monk mor, també d'un vessament cerebral, el 17 de febrer i és enterrat al Ferncliff Cemetery de Hartsdale, a l'Estat de Nova York.

CODA
Dues vides en contrapunt. Nota contra nota. Glenn cantusseja quan toca. Monk cantusseja quan parla. Què passa quan la introspecció desenvolupa tal intensitat que esborra tot el món que l’envolta? Malaguanyats? No, benaurats.

Glenn Gould, 1956.

Thelonious Sphere Monk, 1951.

[*] Post que descontextualitza i hipertextualitza un assaig de Don DeLillo: "Counterpoint. Three Movies, a Book and an old Photograph", publicat al número 73 de la desapareguda revista Grand Street. I del qual Enrique Vila-Matas va escriure una crítica sobre la versió en llibre editada per Seix Barral.

4'33"

Potser és una broma. O no ho és pas. Qui sap... Però a l'iTunes ja et pots descarregar íntegrament "4'33" de John Cage.

Com afirma irònicament l'Alex Ross, també pots convertir-la en melodia per defecte del teu mòbil.

Xxx...

PERCEBRE

Llum-temps-espai.

La llum es revela a través de la superfície on es projecta.

El límit temporal és la durada limitada i variable de les velocitats sincronitzades; la de l'objecte percebut en relació amb la dels sentits que ens permeten la percepció.

El límit espacial és una extensió, percebuda o perceptible a través de la velocitat dels sentits.

Temps, llum i velocitat.

GEORGES VANTONGERLOO (1886-1965)

L'ÈXTASI

Dos fragments de 'Els testaments traïts' de Milan Kundera:

"L'èxtasi significa estar 'fora de si', tal com diu l'etimologia de la paraula grega: acció de sortir de la seva posició (stasis). Estar 'fora de si' no significa que s'està fora del moment present, a la manera que un somiejador s'evadeix cap al passat o cap al futur. Exactament el contrari: l'èxtasi és identificació absoluta en l'instant present, oblit total del passat i del futur. L'home desitja l'eternitat, però només pot tenir el seu succedani: l'instant de l'èxtasi."

"Viure és un feixuc esforç perpetu per no perdre's un mateix de vista, per estar sòlidament present en un mateix, en la seva stasis. Basta sortir un breu instant d'un mateix i s'abasta el terreny de la mort."

"RUE DE BUCI"

a C.

Gerds i unes gotes de llimona.

Batut d'albercoc i mango.

Flors tropicals i una pinya colada.

Pètals, rajolins de mel i essència de menta.

Gotetes de glaç, més concentrades, amb essència de síndria.

Tres sospirs de color blau cel.

No calen essències.

MITJA CIUTAT

"Halbstadt" és un curtmetratge de Joachim Polzer; rodat en Super 8 al Berlín Oest de finals del 1988, un any abans de la caiguda del mur.

"IMMORTELS"

Com que els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món, cedeixo la paraula al poeta Dominique Ané.

Je ne t'ai jamais dit mais nous sommes immortels.
Pourqoui es-tu parti avant que je te l'apprenne?
Le savais-tu déjà?
Avais-tu deviné que des dieux se cachaient sous nos faces avinées?
Tous les baisers reçus savais-tu qu'ils duraient?
Qu'en se mordant la bouche le goût en revenait?
Et qu'il y avait du sang qui ne sècherait pas?
Tu me donnais la main pour boire de ce sang là.
Je ne t'ai jamais dit mais nous sommes immortels.
As-tu pensé parfois que rien ne finirait?
Et qu'on soit là ou pas quand même on y serait.
Et toi qui n'es plus là c'est comme si tu étais plus immortel que moi mais je te suis de près.
Je ne t'ai jamais dit mais nous sommes immortels.

CAMP DE TULIPES

A Sant Miquel de Cuixà, entre d'altres coses, un pot descobrir la sorprenent passió dels monjos benedictins pel cultiu de les tulipes.

Entrant a mà esquerra, hi ha un petit recinte emmurat amb tulipes, encara no florides, disposades en fileres paral·leles. Totes elles etiquetades amb una diversitat de frases i noms tan suggestius com: "happy halo", "winner circle", "in the wood" o "before the storm". Una involuntària, però autèntica, obra de Land Art.


Tot plegat m'ha fet recordar quan, a la primavera de la meva Erasmus, els parterres dels parcs i jardins de Stuttgart van ser guarnits, de forma generosa i ostentosa, amb un munt de tulipes. Vist en perspectiva, no m'hauria d'haver semblat un fet tan extraordinari. Sobretot si tenim en compte que és una ciutat on la policia va en Porsche i els taxistes en Mercedes Benz.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XIV)

Tu n'as rien vu à Hiroshima. Rien.

Alain Resnais 'Hiroshima mon amour' (1959)

"AL DI LÀ DELLE NUVOLE"

Segons El Lissitzky, un Proun és un projecte d'afirmació del nou. És l'espai intermig on pintura i arquitectura, suprematisme i constructivisme, es troben. És la creació de la forma i el control de l'espai. És allà on s'equilibren les tensions entre les forces individuals. On la buidor, el caos, l'artificial esdevé ordre, certesa i forma plàstica.

El poder del Proun és crear intencions. Comença en una superfície plana, convertint-se en un model d'espai tri-dimensional, i passa a construir tots els objectes de la vida quotidiana. El Proun va més enllà de la pintura i de la màquina. L'objectiu no és representar sinó crear alguna cosa independent de tot factor condicionant.

El Lissitzky 'Wolkenbügel' (1925)

Els Wolkenbügel, o núvols d'acer, són l'antítesi dels gratacels. Són unes construccions, en forma de mènsula, que posen èmfasi en l'horitzontalitat. Perquè la forma més natural de moure's és l'horitzontal i no pas la vertical. Perquè els humans no podem volar.

Així doncs, aquestes construccions horitzontals s'aguanten per tres torres d'ascensors de cinc pisos que connecten l'edifici amb el metro i el carrer. Són com una fita per orientar-se en el vast espai urbà. Com unes portes que confereixen una nova dimensió a la metròpoli moderna.

Hans Hollein 'Überbauung Wien' (1960)

Per Hans Hollein, l'arquitectura és un mitjà de comunicació. Els arquitectes han de deixar de pensar només en construccions. Perquè l'arquitectura ens afecta. La manera en què prenem possessió d'un objecte, com s'utilitza, esdevé rellevant.
 
Els arquitectes han d'aprendre del desenvolupament de l'enginyeria militar. En el sentit que aquesta no ha quedat pas ancorada en les fortificacions sinó que ha deixat enrere la seva connexió amb la construcció per aprofitar-se de les noves possibilitats tècniques. Alliberada de les limitacions tecnològiques del passat, l'arquitectura podria treballar més intensament amb les qualitats espacials i amb les qualitats psicològiques. Els espais tindrien més propietats hàptiques, òptiques i acústiques.

Hans Hollein 'Superstructure over Manhattan' (1962)

Un edifici no ha de mostrar el seu propòsit. No és una expressió d'estructura. Tampoc ho és de construcció. No és recinte ni refugi. Un edifici és ell mateix. L'arquitectura no té cap propòsit. El què construïm ja trobarà la seva utilitat. Una arquitectura no determinada per la tècnica sinó que utilitza la tècnica. Pura i absoluta arquitectura.

A través de la paròdia i la ironia, la postura crítica esdevé projecte. Un projecte que és tan concepte com proposta i alhora protesta contra el funcionalisme i l'utilitarisme estrictes. No és pas doncs una qüestió entre art i arquitectura. Perquè tot és arquitectura.

Don't get me wrong, I'm not a philosopher. On the contrary, I'm someone profoundly attached to images. I only discovered reality when I began photographing it — photographing and enlarging the surface of things that were around me. I tried to discover what was behind them. I've done nothing else in my career.

Michelangelo Antonioni & Wim Wenders 'Al di là delle nuvole' (1995)