"BAHNHOF FRIEDRICHSTRAßE"

a S.

Tot sovint,

a l'andana de l'estació,

encara em retrobo amb la gravetat,

profunda i absent,d'aquella mirada tan teva,

tan buida,

tan insondable.

Però TU ja no ets TU sinó una altra.

"SAMUEL"

"Samuel" és un curtmetratge experimental rodat en Súper 8, i dirigit per una tal Cornelia Klauß, a la RDA de 1984. Després de graduar-se a la'Hochschule für Film und Fernsehen' de Potsdam-Babelsberg, Klauß, natural de Dresden, començà a experimentar amb els seus primers curtmetratges mentre treballava com a reportera de televisió i als estudis DEFA del llavors encara Berlín Est. L'argument del curtmetratge suggereix una paràbola, en forma de malson visual, de la realitat quotidiana a l'antiga RDA.

En una estació de tren perduda en terra de ningú, les vies porten a la boira d'un no-res. A l'andana, unes persones estàticament mudes semblen esperar un tren que no arriba. Excepte un nen que juga innocentment amb unes pedres. Intenta parlar (o potser jugar?) amb quatre d'ells. Els hi ofereix el que sembla una poma que tots rebutgen. Excepte un cinquè home que, gairebé sense mirar-lo, l'agafa i se la fica a una butxaca del l'abric. El nen immediatament desapareix i més tard reapareix tot sol, assegut damunt una maleta, a l'andana de l'estació. En aquell mateix instant, se li apropen dues persones que li posen un abric i un barret. Uniformat com els altres, el nen riu mentre se li apropen cinc homes que baixen unes escales que porten a l'andana. A l'exterior de l'estació, l'home que abans ha agafat la poma ara l'esmicola amb les mans i se'n va. Finalment, el nen estàticament mut com els altres espera un tren que sembla no arribar mai.

Tot plegat molt beckettià. Probablement d'aquí el perquè del seu títol original.

MOVIMENT FALS

Sis moments de la pel·lícula 'Falsche Bewegung' (1975) de Wim Wenders.

"Vull ser escriptor, però, com ser-ho amb tanta desgana cap als altres? Si pogués escriure... Escriure..."

"Vaig contemplar la plaça, allà baix. De sobte vaig sentir enormes desitjos d'escriure alguna cosa."

"En el camí fins aquí, m'he adonat que encara hi ha un paisatge a Alemanya. Vaig voler aturar-me moltes vegades i no vaig fer altra cosa sinó anar cada vegada més de pressa."

"També pot passar que un vulgui escriure sense saber què, desitjar escriure com qui vol caminar. Sí. La necessitat no és escriure, sinó desitjar escriure. Potser tampoc és estimar la necessitat, sinó voler estimar."

"De vegades mirava una bona estona cap endavant sense fixar-me en res de particular. Després tancava els ulls i era la imatge del record la que em mostrava el que havia vist abans. Quan escric, tanco els ulls i també veig clares les coses que abans no havia volgut veure amb els ulls oberts."

"No em sentia desesperat, sinó cada vegada més idiota. I amb cara d'idiota observava als desesperats de veritat. Però em movia pel paisatge de formigó com si jo encara fos aquell a qui tot li passava: l'heroi."

RE-VEURE EL DOMINIQUE A

Fa una mica més de dotze anys, l'atzar i les contingències de la vida van confabular-se perquè m'equivoqués de dia. Enlloc d'anar veure a uns emergents Belle & Sebastian tocar en directe a la plaça del Rei (o potser eren The Magnetic Fields?), vaig tenir la fortuna d'acabar descobrint un cantant francès anomenat Dominique A., aleshores amb punt final. Acompanyat d'una sola guitarra i amb una vergonyosa però preciosa noia al seu costat, llavors de nom Françoiz Brrr, em va anar captivant tímidament amb les seves cançons. Tant que el dia després vaig córrer a comprar-me el seu disc "La mémoire neuve".

Anit, monsieur Dominique Ané, de nou, em va deixar en un estat de xoc... emocional... brutal. Tot fent un repàs exhaustiu del seu últim gran disc "La musique", amb puntuals pinzellades de "La matière" com les meravelloses "Valparaiso" o "Dans l'air", i també sense oblidar petites joies com "Le métier de faussaire", "Pour la peau", "En secret" o "Revenir au monde", em va regalar un dels moments més esperats del concert: re-veure'l interpretar la mítica "Le courage des oiseaux".

Una cançó immortal que gairebé té vint anys i que es pot escoltar, en la seva versió original, en l'autoproduït i introbable "Un disque sourd", en el seu disc de debut "La fossette" i en el seu únic disc en directe "Sur nos forces motrices".

NOTES BERLINESES (XXV)

Una vegada, una ciutat va ser dividida en dues parts.

Una part es va convertir en la Meitat Bona, l'altra part en la Meitat Dolenta.

Els habitants de la Meitat Dolenta van començar a concórrer en massa a la part bona de la ciutat dividida, augmentant ràpidament en un èxode urbà.
Si s'hagués permès continuar aquest situació per sempre, la població de la Meitat Bona s'hauria duplicat, mentre que la Meitat Dolenta s'hauria convertit en una ciutat fantasma.
Després que tots els intents d'interrompre aquesta migració indesitjable van haver fracassat, les autoritats de la part dolenta van fer un ús de l'arquitectura desesperat i salvatge: van construir un mur al voltant de la part bona de la ciutat, fent-la completament inaccessible per als seus súbdits.

El Mur era una obra mestra.

Originàriament no era res més que uns patètics cables de filferro col·locats bruscament a la línia imaginària de la frontera, els seus efectes psicològics i simbòlics eren infinitament més poderosos que la seva aparença física. La Meitat Bona, ara només albirada sobre l'obstacle prohibit des d'una distància agonitzant, esdevingué encara més irresistible. Aquells que van quedar atrapats, oblidats en l'obscura Meitat Dolenta, van començar a obsessionar-se en va amb plans de fuga. La desesperança regnava suprema en el costat equivocat del Mur.

Com tantes vegades abans en la història de la humanitat, l'arquitectura era l'instrument culpable de la desesperació.

REM KOOLHAAS & ELIA ZENGHELIS 'Exodus, or the Voluntary Prisoners of Architecture' (1972)

LES TEVES MANS PLENES DE FLORS

Sempre he tingut, i encara tinc, una predilecció especial per tot allò que provingui de terres escandinaves. I concretament de Suècia. El fet és que, fa molt poc, aquesta curiositat, gairebé malaltíssa, m'ha fet descobrir un grup de música molt interessant anomenat [ingenting], no-res en suec. I, en particular, aquest duet que dóna nom al post i que, gràcies a l'ajut de Google Traductor, he tingut la barra de trair-lo al català.

ELLA:
Així et recordo: com una persona
que em decepcionà.
I recordo com em miraves
i t'aferraves a mi tant com podies.
Les teves mans plenes de flors.
Els teus ulls plens de vida.
ELL:
Llegeixo la teva carta. Escrius que estàs tan cansada
que no pots fer-hi front.
Així que et truco em dius que ets sents buida.
És que no ho pots veure?Les teves mans plenes de flors.
Els teus ulls plens de vida.
ELLA:
Sisplau truca'm quan tot allò en què creies i sabies
s'hagi esfondrat.
ELL:
Sisplau truca'm, vine i prèn la meva mà.
Aferra't a mi tant com puguis.
TOTS DOS:
Les teves mans plenes de flors.
Els teus ulls plens de vida.
Els teus llavis plens de cançons.
Els teus dies plens de temps.

EL QUADERN DE FRITZ KOCHER

Fragments de 'El quadern de Fritz Kocher' de Robert Walser:

"L'home és un ésser sensible. Té només dues cames, però al cor hi té tot un exèrcit de pensaments i sensacions que se sent ben satisfet d'ell mateix. Es podria comparar l'ésser humà amb un jardí ben traçat on esbargir-se. [...] Si tots plegats fóssim tal com hauríem de ser, és a dir, tal com Déu mana, seríem infinitament més feliços. Per desgràcia ens entretenim amb passions inútils, que massa aviat ens minen el benestar i posen fi a la nostra felicitat. [...] En l'home no hi ha res de més bonic. Qui no sàpiga conservar el cor és un insensat."

"Quina flor tan preciosa que és, l'amistat! [...] El cor ha de tenir un altre cor semblant i de confiança, una d'aquestes clarianes del bosc on pots reposar, jeure i enraonar. [...] D'amistat, n'hi ha diverses classes, com n'hi ha diverses de deslleialtat. Cal no confondre's. Cal rumiar. [...] Qui no voldria tenir un amic que pogués estimar i apreciar alhora! Totes dues coses, l'estimació i l'apreci, són sentiments imprescindibles per a l'amistat autèntica. Pots estimar una joguina: no cal, però, que l'apreciïs. Sí, estimes coses que menysprees. L'amic, però, no el pots estimar i alhora tenir-lo en poca estima. No pot ser, almenys pel que fa als meus sentiments. El respecte mutu és l'única terra en què pot créixer una planta tan delicada com aquesta. M'estimo més ser odiat que menyspreat."

"Voler parlar sobre la utilitat del que resulta necessari, és superflu, ja que tot el que cal és útil per força."

"Qui té cor, és educat."

"Sóc massa gandul per inventar res, jo. A més, ¿què podria ser? Escric sobre qualsevol cosa amb la mateixa fruïció. No és pas buscar un assumpte concret el que m'estimula, sinó triar paraules delicades i boniques. A partir d'una idea puc formar-ne deu més, o cent, però no se m'acut mai cap idea bàsica. Què sé jo,escric perquè trobo que té gràcia això d'anar omplint les ratlles amb lletres primetes. El tema m'és del tot igual."

"Les coses més properes estan fetes per a l'enteniment, les remotes, en canvi, per al somni."

"Res és més eixut que tenir un cor sec, i res no té més valor per a mi que ser justament així: sec, impassible. [...] Costa menys sermonejar de valent a d'altres o a un mateix que evitar de fer el mal o de pecar en un moment donat. Cada cosa al seu temps. [...] Quina nostàlgia, aleshores! Si almenys encara sabés de què..."

"M'agradaria morir escoltant una peça de música. M'ho imagino fàcil i natural, això, i és clar que, d'altra banda, és impossible. Naturalment, Les notes són punyalades massa fluixes. Les ferides que en resulten couen, és veritat, però no són purulentes. En comptes de sang, regalimen malenconia i dolor. Quan les notes s'acaben, tot torna a la calma dins meu. [...] La música sempre em fa posar trist, però trist com pot ser-ho un somriure. Diguem-ho així: em posa amablement trist. [...] Davant la música tinc sempre una sola sensació: que em falta alguna cosa. [...] Quan no sento música em manca alguna cosa, i, quan en sento, encara em manca amb més raó."

"Abans de posar-te a escriure cal pensar. Començar una frase amb idees sense enllestir és una senyal de deixadesa que no s'hauria de perdonar mai. [...] L'estil és sentit de l'ordre."

"Per escriure és qüestió d'apassionar-se en silenci."

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXVIII)

Madelon Vriesendorp 'Après l'amour' 1975

Estimo una dona que viu a Manhattan.