INVENTARI #2012

Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2012 per quedar-se.
Com cada any, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Allo Darlin' Europe

Antònia Font Vostè és aquí

Beach House Bloom
The Caretaker Patience (After Sebald)

Cat Power Sun 
Damon Albarn Dr Dee
Darren Hayman & The Long Parliament The Violence 
Dent May Do Things
Dominique A Vers les lueurs

Fenster Bones

Françoiz Breut La chirurgie des sentiments

Godspeed You! Black Emperor 'Allelujah! Don't Bend! Ascend!
Grizzly Bear Shields

Jens Lekman I Know What Love Isn't

Julia Holter Ekstasis 
Lescop Lescop
Lucas Santtana O deus que devasta mas também cura
Mansfield.TYA NYX

Mates Mates Vida animal

Melody's Echo Chamber Melody's Echo Chamber
Miquel Serra Miquel Serra (2009-2010)
Mishima L'amor feliç 
Sharon Van Etten Tramp
The Shins Port Of Morrow

The xx Coexist

PORCELLANA XINESA

Fragment de 'Porcellana xinesa', dins de 'Einbahnstraße', de Walter Benjamin:

"La força d'una carretera varia segons es recorri a peu o es sobrevoli en aeroplà. Així també, la força d'un text varia segons si és llegit o copiat. Qui vola, només veu com la carretera va lliscant pel paisatge i s’esfilagarsa davant els seus ulls seguint les mateixes lleis del terreny circumdant. Només qui recorre a peu una carretera adverteix el seu domini i descobreix com en aquest mateix terreny, que per l'aviador no és res més que una plana desplegada, la carretera, en cadascuna de les seves corbes, va ordenant el desplegament de llunyanies, miradors, clarianes i perspectives com la veu de comandament d'un oficial fa sortir als soldats de les seves files. De la mateixa manera, només el text copiat pot donar ordres a l'ànima de qui l'està treballant, mentre que el simple lector mai coneixerà els nous paisatges que, dins d'ell, va convocant el text, aquesta carretera que travessa la seva cada vegada més densa selva interior: perquè el lector obeeix al moviment del seu Jo en el lliure espai aeri de somni, mentre que el copista deixa que el text li doni ordres. D'aquí que el costum xinès de copiar llibres fóra garantia incomparable de cultura literària, i la còpia, una clau per penetrar en els enigmes de la Xina."

"JUSTICE DELIVERS ITS DEATH"

How do you measure its worth? Just by the pleasure it gives here on earth.

Fa poc més d'una dècada, Sufjan Stevens - per tal de superar l'aversió que sentia cap a les nadales tradicionals, en general, i el Nadal, en particular - va idear un projecte musical que, amb els anys, ha acabat convertint-se en tota una tradició. Cada mes de desembre, amb l'ajuda d'un "Readers Digest Christmas Songbook" i una bona dosi de sidra calenta, convida uns quants amics a casa seva per gravar un EP farcit de nadales pròpies i alienes.

Fa sis anys va decidir-se a agrupar els cinc primers en una caixa amb un títol tan genèric com "Songs For Christmas". Enguany, amb un títol més singular com "Silver & Gold", ha agrupat els cinc següents. Dues caixes que, en total, sumen cent nadales. Poca broma.

Aquest "Justice Delivers its Death" s'inspira en una nadala que, precisament, porta el títol de "Silver & Gold". Una cançó de nadal popularitzada per Burl Ives i composta per Johnny Marks, un nord-americà de religió jueva i també autor de "Rudolph the Red-Nosed Reindeer".

NOTES BERLINESES (XLIV)

"El que em va seduir, entre moltes coses, la primera vegada que vaig anar allà, és que hi havia grans sectors de la ciutat que estaven buits. Hi havia molts solars, on hi havia hagut edificis. El primer que em va recordar fou quan jo era un nen, al Bronx. Solíem jugar en solars semblants, és clar que també eren solars sense edificis. Però aquí, els edificis havien estat destruïts, esborrats. Així doncs, hi havia una correspondència entre els solars que jo vaig conèixer de nen i aquest lloc a Alemanya que tenia aquests solars buits. Això va ser en primer lloc. En segon lloc, el que més em va cridar l'atenció va ser que, tot i que els edificis havien estat destruïts i havien desaparegut, la seva aura m'arribava a través del terra. És a dir, en l'aspecte físic els edificis no hi eren, però un podia sentir les estructures que havien estat allí. Això era del que parlàvem abans. Hi havia hagut desaparicions però, no obstant això, l'atmosfera d'aquelles estructures sorgia del terra. Això en segon lloc. En tercer lloc, l'estranya sensació de veure-hi les pintures d'Edward Hopper. Les pintures de Hopper són bàsicament de Hoboken i llocs similars. Però, d'alguna manera, hi havia una condició a Berlín que em va evocar Hopper. Això va ser el que vaig tractar de fer, per cert, en les meves estructures que he construït ara a Berlín. Capturar algunes d'aquestes, entre d'altres coses, algunes d'aquestes coses."

 JOHN HEJDUK en conversa amb David Shapiro (1991)

REPRESÀLIA

Fragments de 'Vergeltung' de Gert Ledig:

"Van arribar en formació de combat. La primera onada. Núvols de llagostes amb intel·ligència humana, volant a quatre quilòmetres d'altura, bombarder amb bombarder. Les ales, gairebé fregant, refulgien al sol."
 
"Qui encara gemegava, va ser reduït al silenci. Qui cridava, ho feia en va. La tècnica aniquilava a la tècnica. Torçava pals, esbocinava maquinària, obria cràters, enderrocava murs: la vida era una simple despulla."
 
"Un edifici es va enfonsar. La façana de tres pisos es va enrotllar sobre si mateixa. Sis habitatges, amb els fogons de la cuina, les banyeres i els vàters, es van precipitar sobre el soterrani. El pati es va convertir en un runam. La cendra i el fum van ascendir cap al cel. les detonacions de la bomba següent van remoure les ruïnes. Al llarg de cinquanta metres de carrer l'ona expansiva va escombrar tot el que era a l'aire, va recargolar una bigueta de ferro convertint-la en una espiral i va destrossar una volta. La calor va inflamar tot el combustible com si fos cel·luloide.
 
Linòleum, portes d'habitacions i pa en una caixa de llauna. La tapa d'una claveguera es va trencar com si fos de porcellana. L'ona expansiva d'una bomba el va projectar tot cap amunt. En presenciar-ho des de lluny, l'alferes li va semblar l'erupció d'un volcà."
 
"Les pedres van sortir disparades cap al cel com coets. Les creus de fusta del cementiri ja havien cremat. A la sala d'espera de l'estació, reduïda a runa, nens ensangonats s'arrossegaven per les escales de pedra. Les bombes van arrencar a Crist de la creu en una església i la pell tova del cap dels lactants al soterrani de la Maternitat, van separar les mans unides d'una dona en un altre lloc i, en el recinte a l'aire lliure del zoològic, als micos dels arbres on s'havien refugiat." 

"El progrés va aniquilar el passat i el futur." 

EL MONUMENT A LA REVOLUCIÓ

Ich war, Ich bin, Ich werde sein.

El 1924 Mies rep l’encàrrec d’Eduard Fuchs – historiador de l’art, col·leccionista i, llavors, dirigent del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) – per projectar, al cementiri berlinès de Friedrichsfelde, un monument a la memòria de Karl Liebknecht, Rosa Luxemburg i als màrtirs de la Revolució de novembre i de l’aixecament espartaquista, molts d'ells enterrats en aquell mateix cementiri.

El 13 de juny de 1926, coincidint amb el setè aniversari del funeral de Rosa Luxemburg, s'inaugura el Monument a la Revolució. L'acte és presidit per un dels fundadors del KPD, així com ex-dirigent i supervivent espartaquista, Wilhelm Pieck.  El monument, malauradament, té una curta existència i és destruït el 1935 pels nazis. Anys més tard, el mateix Pieck, esdevindrà el primer cap d'estat de la República Democràtica d'Alemanya, càrrec que ocuparà fins la seva mort.

El 13 de gener de 1946, Wilhelm Pieck, en aquell moment primer secretari de Partit Socialista Unificat d'Alemanya (SED), reapareix, davant d’una burda rèplica provisional de l’original, presidint un acte de memòria als socialistes caiguts, acompanyat, entre d’altres, de Walter Ulbricht, el seu successor en tot. El fet, però, és que aquell monument mai s'arribarà a reconstruir. Segurament perquè el Realisme socialista, doctrina única i unívoca de l’època, troba molt poc revolucionari reconstruir l’obra d’un arquitecte tan cosmopolita* com Mies.

[*] Terme que s'utilitza, des del Realisme socialista, per desqualificar les obres d'arquitectura del mal anomenat International Style.

NOTES BERLINESES (XLIII)

"M'agrada Mies. Als meus col·legues potser no els hi agrada Mies, però a mi m'agrada Mies. M'agrada l'arquitectura de Mies. El Museu de Berlín sense cap dubte. David, l'única altra vegada que vaig tenir una experiència arquitectònica – quan vaig arribar a Berlín, la meva ànima mirà cap al voladís del Museu Nacional de Mies, l'edifici negre fet d'acer negre – va ser quan era un nen i vaig anar a Itàlia amb Gloria per primera vegada i vam arribar fins a Paestum. Quan vam arribar i vam veure els temples de Paestum, miràrem cap amunt i vam veure el capitell, la columna i la llinda, i va ser una experiència religiosa. Un no té moltes experiències religioses en la seva vida, i jo n'he tingut dues o tres. Però l'altra va ser quan vaig arribar a Berlín i vaig veure el Museu de Berlín de nit. Hi ha alguna cosa en l'aire de Berlín. Vull aclarir aquest punt. Veure un edifici d'acer negre en la nit de Berlín, que és el blau de la nit, el blau fosc de la nit. El blau de la nit és cristal·lí. L'aire és cristal·lí perquè Berlín està envoltada d'aigua, Berlín, de tot tipus d'aigua. Així que és una mena d'aire diferent que forma una atmosfera que és cristal·lina, negra-blava, tenies l'acer negre això és Berlín."

JOHN HEJDUK en conversa amb David Shapiro (1991)

AL CASTELL D'ARGOL

Fragment de 'Al castell d'Argol' de Julien Gracq: 

"Es van despullar entre les tombes. El sol va sorgir entre les bromes i va il·luminar amb els seus raigs aquella escena en el moment en què Heide, en tota la seva nuesa radiant, es va encaminar cap a la mar amb un pas nerviós i més àgil que el de l'egua de les arenes. En el paisatge resplendent que componien aquells llargs reflexos mullats, en l'horitzontalitat totpoderosa d'aquells bancs de boira, d'aquelles onades planes i llises, d'aquells raigs lliscants del sol, tot d'un plegat la seva figura va sorprendre pel miracle de la seva verticalitat. Va fer córrer uns reflexos sublims sobre la sorra devorada pel sol i d'on estava proscrita tota ombra. Semblava que caminava sobre les aigües."

ÀNGELS

Being as in love with you as I am...

Com dos camins que, de sobte, es troben i que, aparentment, no van més enllà d'un enlloc.

Com Romy Madley Croft invocant el seu àngel de la guarda, des de l'habitació d'un hotel qualsevol, a Tòquio.

EL TURÓ DEL DIABLE

 
No va ser fins la meva Erasmus que vaig descobrir la descomunal dimensió de la destrucció infligida, pels bombardeigs estratègics perpetrats pels aliats en els últims anys de la Segona Guerra Mundial, sobre gairebé la totalitat de les ciutats alemanyes. Una de les seves conseqüències és que moltes d’aquestes ciutats tenen, com a mínim, un Schuttberg. I què és això? Doncs un turó artificial format per l’acumulació de la runa generada per les bombes. A Stuttgart hi pots trobar el Birkenkopf. I a Berlín el Teufelsberg, el turó del diable.

Un turó que amaga les ruïnes de la Wehrtechnische Fakultät, obra de l’arquitecte Hans Malwitz. L’Escola Tècnica de l’Exèrcit, inaugurada per Hitler un 27 de novembre de 1937, havia de formar part d’un gran complex universitari que mai es va poder arribar a completar. Després de la guerra, com que va ser materialment impossible d’enderrocar del tot, els aliats van decidir cobrir-lo amb una part de la runa procedent d’altres edificis destruïts de la ciutat. I així va emergir, sobre les cendres del Tercer Reich, un turó artificial d’uns cinquanta metres d’alçada.

 
En un primer moment, el turó es va convertir en un nou espai de lleure per a tots els berlinesos, llavors, occidentals. No va ser fins a mitjans dels anys seixanta que l’exèrcit nord-americà, amb l’objectiu d’interceptar i escoltar les comunicacions de ràdio del bloc soviètic, va decidir ubicar-hi una estació de radar. Amb els seus característics radoms que, inevitablement, m’evoquen aquells dalinians ous dels americans. Uns ous blancs que, fins fa poc i en ple Parc Natural del Cap de Creus, coronaven el puig del Pení.

 
Després de la caiguda del Mur, l’estació fou desmantellada i abandonada. D’aquesta manera, el turó va tornar a recuperar la seva funció originària. Però amb un afegit. Sobre les restes de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial ara hi descansa una nova ruïna. Una ruïna de la Guerra Freda. Tot convertint l’indret en un autèntic palimpsest de la història natural de la destrucció.

"ANIMAL"

Je me demandais...

Encara no fa un any que vaig descobrir les Mansfield.TYA. Recordo que va ser gràcies a un dels apunts del seu carnet que Dominique Ané, de tant en tant, publica a Comment certains vivent. El fet que ell considerés el seu "NYX" com un dels cinc millors discos de l’any passat va ser motiu, o excusa, més que suficient perquè m’aventurés a escoltar-lo.

La veritat és que no sabria dir exactament què és el que m’atrau tant d'aquest disc i d'aquest duo tan inclassificables. Però segurament el violí minimalista de Carla Pallone hi té molt a veure. Només cal veure, i escoltar, aquest ball de màscares, d'una de les seves cançons, per comprovar-ho.

EL SALZE DE LA TUGENDHAT

De petita la Grete tenia un somni: volia una casa allà on hi havia el salze, al jardí de casa dels seus pares. Així que quan els pares, com a regal de noces, van oferir-li fer-s'hi una casa no va dubtar ni un instant. Tant ella com Fritz, el seu futur marit, no suportaven la idea d’una casa plena d’objectes. La volien moderna, espaiosa, de línies clares i simples. Per això van pensar en l’arquitecte d’aquella vil·la que havien visitat durant la seva estada a Berlín. 

Un cop al lloc, l'arquitecte va quedar corprès per la magnífica vista sobre la ciutat i el seu castell. Però, lluny d’obrir-se a una panoràmica sense límits, la vista es mantingué oculta darrere el gran salze del jardí. L'arbre de la Grete acabà determinant l’organització de tot l’espai domèstic. Un gran estar amb només dues parets: una de recta d’ònix contraposada a una altra de corba de banús de Macassar, on s’ubicava el menjador, que s’alineava amb el gran salze. Amb aquest simple gest, un arbre es va convertir en l’ànima de la vil·la. Un espai en cercle, enfrontat al de la paret corba interior, on confluïen tots els camins del seu jardí.

Però Grete i Fritz amb prou feines van poder gaudir-ne. A l’octubre de 1938, vuit anys després d’entrar-hi a viure i amb una Europa moribunda, van haver d’abandonar-la, amb tota la família. Primer van emigrar a Suïssa i posteriorment a Veneçuela. Un any més tard la casa fou confiscada per la Gestapo, on Gustav, l’antic xofer de la família, continuà com a vigilant. Més endavant, el 12 de gener de 1942, la vil·la passà a ser propietat del Reich i convertida en un dels estudis de disseny de la Flugmotorenwerke Ostmark.

Qui sap si sota l’ombra del salze, Willy, el seu constructor en cap, en contemplar el vol d’una oreneta va tenir la idea motriu per a un dels primers caces amb motor de reacció. I, potser, per això el va batejar, precisament, com a Schwalbe. Ben bé com si aquella machine à habiter hagués inspirat la seva machine à tuer.

[*] aquest post és una faula arquitectònica basada en fets històrics i algunes hipòtesis històriques que mai han estat del tot demostrades. 

A ON PORTA L'ESCALA?

Où conduit l'escalier? 
DOMINIQUE A 

Recorres llargs passadissos en la penombra.

L'un rere l'altre.

Sembla un laberint interminable.

Però, de cop, tot allò s'acaba i et trobes davant d'una escala.

El contrallum et fa impossible veure exactament on s'acaba.

A pesar de tot, avances.

Poc a poc, vas sentint un pes a les espatlles que augmenta, augmenta i augmenta.

És com si carreguessis una roca.

I, com Sísif, continues pujant.

Les parets es van estrenyent.

O és el teu cos que creix?

Arriba un moment en què ja no pots continuar.

Llavors és quan et despertes i et preguntes:

No m'estaré transformant en Gregor Samsa? 

CAVALLERS DE LA TRISTA FIGURA

La desgràcia de don Quixot no és la seva imaginació, sinó Sancho Panza.
FRANZ KAFKA

Ni Kafka fou capaç de captar el missatge subliminal que conté el Quixot. I aquest no és cap altre que una crítica, brutal i despietada, a una mentalitat, tan propensa als deliris de grandesa, com és la castellana. Mentalitat que ha acabat dominant i monopolitzant això que alguns s'entesten en defensar encara, però sempre amb deshonor: un projecte fallit, des del seu inici, anomenat Espanya. Si no com es pot explicar que un simple hidalgo, de nom Alonso Quijano, s'acabi veient a sí mateix com un autèntic cavaller? O acabi distorsionant tant la realitat que vegi gegants allà on només hi ha molins de vent i castells on només hi ha hostals? Tampoc és cap casualitat que gràcies al bandoler català Perot Rocaguinarda, Roque Guinart en el llibre, i no pas al seu fidel escuder Sancho, recuperi el seny durant la seva estada a Barcelona.

BOIRINES HERTZIANES

Seqüència d'una boirina que s'escampa, al Port de la Selva.

De fons "Everything is on the point of decline (again)" de The Caretaker.

LA MORT D'EUROPA

Després de tant de temps, l'eco de 'Kons' - aquell poema de Srečko Kosovel, escrit l'any 1925, que vaig descobrir al bell mig de la Trieste de Magris - encara perdura:

L'home europeu cansat
contempla tristament el daurat capvespre,
encara més trist
que la seva ànima.
Carst.
Civilització sense cor.
Cor sense civilització.
La lluita exhausta.
L'evacuació d'ànimes.
El capvespre crema com foc.
La mort d'Europa!
Pietat! Pietat!
Senyor professor,
vós enteneu la vida?

Són paraules que sonen com una autèntica revelació i que, inevitablement, et transporten al 13 de juliol de 1920. El dia en què els feixistes van cremar el Narodni Dom, el casal eslovè, de Trieste. Un edifici que era el centre neuràlgic de la vida cultural de la minoria eslovena de la ciutat.

Tota una premonició d'allò que vindria després: prohibició de la llengua eslovena i persecució a tots els nivells. Uns fets que l'escriptor, també eslovè, Boris Pahor recorda així en el seu llibre 'Necròpolis':

A mi, quan era encara ben petit, m'havien foragitat de la ment totes les il·lusions i m'havien acostumat a acceptar que l'única expectativa possible era l'arribada d'un mal encara més profund, apocalíptic. Qui en l'edat escolar hagi conegut el pànic d'una comunitat anorreada que és forçada a mirar impotent com destrueixen les flames el seu teatre, tal com va passar al centre de Trieste, a aquest li han desfigurat per sempre més la visió del futur. El cel sagnant damunt el port, els feixistes convertits en feres que ruixen amb benzina l'edifici solemne i ballen al voltant de la foguera - tot això es grava a l'interior d'una criatura i la traumatitza. I això no era més que el principi, ja que després aquesta mateixa criatura va esdevenir culpable sense saber per què ni com va pecar, ja que no podia comprendre que algú pogués ser condemnat a causa d'usar la llengua que li havia servit per estimar els pares i començar a conèixer el món.

11-S

Tenim un somni que es farà realitat: l'Estat Català.

DIÀLEG IMPASSIBLE

—Però, on és la guineu?

—La guineu ets tu.

—...

FI

INDEPENDÈNCIA ÉS LLIBERTAT

Fragment de 'La pell de brau' de Salvador Espriu:

Provarem d'alçar en la sorra 

el palau perillós dels nostres somnis 

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser 

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

Allà on diu amén no hauríem de dir anem?

NOTES BERLINESES (XLII)

"La muralla xinesa ha estat enllestida en el seu punt més septentrional. Provinent de la banda sud-est i de la sud-oest, hom ha anat acostant-ne l'obra fins a fer-la convergir en aquest punt. Aquest sistema de construcció parcial fou també seguit al detall dins les dues grans hosts de treballadors, la de l'est i la de l'oest. Hom procedia a formar grups d'aproximadament vint obrers, els quals havien d'edificar una longitud de muralla d'uns cinc-cents metres aproximadament; mentrestant, un altre grup construïa al costat una muralla d'igual longitud. Un pic duta a terme la unificació de totes dues, l'obra no era pas prosseguida a partir d'on s’acabaven aquests mil metres de muralla, sinó que traslladaven els grups d'obrers a d'altres indrets a continuar construint-hi la muralla. D'aquesta manera, naturalment, van anar restant-hi espais buits, que no van ser emmurallats sinó molt i molt lentament, alguns fins ben bé després d'haver estat anunciat l'acabament de la construcció de la muralla. Sí, deu haver-hi espais buits on no hi han edificat gens; una pretensió, aquesta, d’altra banda, que no constitueix possiblement sinó una de les moltes llegendes sorgides al voltant de l'obra, les quals resulten inverificables, almenys individualment, amb els propis ulls i mesures, atesa la gran extensió de l'obra."

FRANZ KAFKA 'Tot construint la muralla xinesa'  (1917)

RUNA DECLAMATÒRIA

Sempre m'havien explicat que Ferran de Pol i l'avi de la barba, a més de ser companys de professió, eren bons amics. Però ignorava fins on arribava aquesta amistat. De fet, no ha estat fins re-obrir un dels llibres heretats de la seva biblioteca que, per atzar, he descobert aquesta nota, escrita un 29 de febrer de 1979, on la nostàlgia i la ironia es barregen tot recordant una anècdota de quan, tots dos, estudiaven la carrera de dret.

 

_Benvolgut amic i company: acabo de rebre quatre mots teus per acompanyar el programa de Dret romà. Déu meu... "Si el derecho que gestó el pueblo romano no tuviera otro alegato"... ¿Recordes?... "el de su vetusta fecha"... No et poso de dalt a baix la tirallonga perquè esbocinada respon més al seu caràcter de runa declamatòria.
_Gràcies pel programa tot anotat amb breus recordatoris. ¿Com va anar a parar a les teves mans?
_Bé, moltes gràcies. Sí, conservaré aquesta peça arqueològica i em fa gràcia haver-la recobrada. ¿Com estàs? Fa temps que no ens veiem, ara. Et desitjo el millor, amb una cordial abraçada
_Ferran de Pol

El més curiós és que m'ha semblat re-conèixer la tipografia de la nota. Diria que va ser escrita amb una IBM Selectric. La mateixa màquina que l'avi tenia al seu despatx. Un artefacte que, de petit, em tenia absolutament fascinat. Però això potser ja serien figues d'un altre post...

NOTES BERLINESES (XLI)

"Berlín pot ser vista com una exemplar capital espiritual del segle XXI, de la mateixa manera que un cop va ser el símbol apocalíptic de l'ocàs del segle XX. La identitat de Berlín no pot ser re-fundada sobre les ruïnes de la història o en les 'reconstruccions' il·lusòries d'un passat arbitràriament seleccionat."

"La transformació formal de la ciutat (futura) ha d'anar acompanyada dels corresponents canvis de mentalitat associats a les línies de parcel·lari anteriors a la guerra, a les visions anacròniques, als somnis que els diners poden comprar. El que es necessita és una visió optimista del segle XXI: un replantejament radical de la zonificació, de la funció, de la propietat i del programa. Aquestes categories ja no són apropiades als canvis de relació entre capitoli, capital, responsabilitat pública i la fi de les ideologies."

"El que necessitem és una connexió de Berlín amb i a través de la seva pròpia història. Aquesta connexió, aquest moviment, passa per la relació entre l'antic i el nou, capitoli i capital, ple i buit, el ja-no i l'encara no."

"El centre perdut no pot ser re-connectat com un membre artificial a un cos vell, sinó que ha de generar una transformació global de la ciutat. La Potsdamer Platz pot arribar a ser el lloc on la divisió entre Est-Oest, centre-perifèria, pugui superar els conflictes que van sorgir, van ser presenciats i van morir en aquest mateix lloc. Aquests conflictes no poden ser resolts mitjançant la reconstrucció d'un passat buit, sinó establint noves bases i imatges que estiguin obertes a dinàmiques concretes." 

DANIEL LIBESKIND 'Out of Line' (1991) 

CONFESSIONS D'UN OPIÒMAN ANGLÈS

Fragment de 'Confessions of an English Opium-Eater' de Thomas de Quincey:

"En una ocasió, fa molts anys, en què estava contemplant les Antigüitats Romanes de Piranesi, el senyor Coleridge, que m’acompanyava, em va descriure una col·lecció de làmines d’aquest artista, denominada Els somnis, on evocava el decorat de les visions que havia tingut durant el deliri d’una febre. Alguns (només em base en el record que guarde d’aquella relació del senyor Coleridge) representaven immenses sales gòtiques. El sòl estava cobert de ginys i maquinàries de tota mena, rodes, cables, politges, alçaprems, catapultes, etc., que expressaven l’enormitat de la força desplegada i de la resistència vençuda. Dalt, podies percebre una escala que corria pels murs i, en ella, grimpant cap amunt, hi havia Piranesi en persona. Seguint-ne el recorregut, veies que l’escala acabava una mica més amunt, de colp, amb un tall abrupte, sense cap balustrada, i que n’arribara al cap no podria fer un sol pas endavant, si no era per llançar-se cap a l’abisme. Passara el que passara amb el pobre Piranesi, almenys suposaves que els seus treballs acabarien allà, d’una manera o d’altra. Però alçaves la vista i contemplaves un segon tram d’escala encara més amunt, on una altra volta veies Piranesi, però ara plantat a frec mateix de la timba. De nou elevaves la vista i observaves un altre tram d’escala encara més aeri i de nou el pobre Piranesi atrafegat amb els seus ascendents afanys, i així, una vegada i una altra, fins que l’escala inacabada i Piranesi es perdien, tots dos, pels sostres en penombra de la sala. Amb idèntic poder d’expansió sense límits i de reproducció d’ella mateixa procedia l’arquitectura dels meus somnis. En les primeres etapes de la malaltia, la principal esplendor dels meus somnis era, en efecte, arquitectònica: contemplava ciutats i palaus tan sumptuosos com no n’han vistos mai uns ulls desperts, si no és als núvols."

"MARIENBAD"

Ten signs that read silence.

"Ekstasis" de Julia Holter és d'aquells discos hermètics que, després d'unes quantes escoltes, t'acaba atrapant. Potser perquè, en alguns moments, la seva veu t'evoca la malaguanyada Trish Keenan. Qui sap... El fet és que aconsegueix desplegar i crear una atmosfera d'un magnetisme estranyament oníric.

"Marienbad" és la seva porta d'entrada. Una cançó, segons la seva mateixa autora, composada tot jugant amb un Fender Rhodes que, subconscientment, et transporta al jardí topiari del film homònim d'Alain Resnais.

LES BENÈVOLES

Fragment de 'The Sandman: The Kindly Ones' de Neil Gaiman, re-trobat a 'Violence' de Slavoj Žižek:

"Has estat enamorat alguna vegada? És horrible, oi? Et fa tan vulnerable. T'obre el pit i t'obre el cor i això significa que algú pot entrar dins teu i fer-hi un desgavell. Et construeixes totes aquestes defenses. Et construeixes tota una armadura, durant anys, per tal que res et pugui ferir. Aleshores una persona estúpida, igual que qualsevol altra persona estúpida, entra en la teva vida estúpida... Els dónes un tros de tu. No t'ho han demanat. Un dia fan alguna ximpleria, com fer-te un petó o somriure't, i llavors la teva vida et deixa de pertànyer. L'amor fa ostatges. Se't fica a dins. Se't menja sencer i et deixa plorant en la foscor. Una frase tan simple com "potser només hauríem de ser amics" es converteix en un bocí de vidre que va obrint-se camí cap al teu cor. Fa mal. No només en la imaginació. No només en el cap. És un dolor a l'ànima, un dolor al cos, un dolor real que se't fica a dins i t'estripa. Odio l'amor."

PENSAMENTS HERMÈTICS (LIII)

Une ombre passait sur le mur au pied duquel tu m'attendais.

Dominique A 'Vers le bleu' (2012)

VIDA ANIMAL

Començo a preguntar-me com era una estrella...

Molt poc sovint un disc m'entra i m'atrapa d'una forma tan franca i directa com ha passat amb la "Vida animal" dels osonencs Mates Mates. Potser, que ara recordi, només m'ha passat amb discos com "Crooked Rain, Crooked Rain" de Pavement, "Breaking God's Heart" de Hefner o, més recentment, "Instant Coffee Baby" de The Wave Pictures.

El fet és que totes les seves cançons, per no dir fanfàrries, són autèntics singalongs. Sobretot, destacaria "El pinsà", "Residència nuclear", "Signore" o "Cotxe groc". I és que, de vegades, cantar, tot desafinant, pot arribar a ser una cosa absolutament sublim. Com és aquest disc.

PALOMAR

Fragment de 'Palomar' d'Italo Calvino:

"La forma veritable de la ciutat està en aquest baixar i pujar dels teulats, teules velles i noves, teules canaleres i teules cobertores, cavallons suaus o robusts, pèrgoles de canya o d'uralita, golfes, balustres, pilanets que aguanten gerros, dipòsits d'aigua de llauna, claraboies, lluernes de vidre, i damunt de tot s'alça l'arbreda de les antenes de televisió, dretes o tortes, esmaltades o rovellades, models de generacions successives, ramificades diversament, cornudes o en pantalla, però totes magres com esquelets i inquietants com tòtems. Separats per badies de buit, irregulars i mal tallades, s'encaren els terrats proletaris, amb cordes d'estendre roba i tomaqueres plantades en cubells de zenc; terrats residencials, amb enreixats per a plantes enfiladisses clavats damunt bastiments de fusta, mobles de jardí de ferro colat lacat de blanc, veles enrotllables; campanars amb la galeria de les campanes acampanada; frontis de palaus públics de cara i de perfil; àtics i sobreàtics, sobreelevacions abusives i impunes; bastiments de tubs metàl·lics de construccions en curs o deixades a mitges; finestrals amb cortinatges i finestres de banys; parets color ocre i color siena; parets color de molsa, de les escletxes de les quals en surten matolls d'herba que pengen en fullam oscil·lant; bucs d'ascensors; torres amb dos o tres mainells; agulles d'església amb verges; estàtues de cavalls i quadrigues; casalicis decadents esdevinguts tuguris, tuguris restaurats i convertits en apartaments; i cúpules que s'arrodoneixen sobre el cel en totes direccions i a qualsevol distància com per confirmar l'essència femenina, junònica, de la ciutat: cúpules blanques o rosades o violetes, segons l'hora i la claror, viades d'aigües, que culminen en claraboies cobertes per altre cúpules més petites.

Res de tot això no pot ser vist per qui mou els seus peus o les seves rodes pels empedrats de la ciutat."

PENSAMENTS HERMÈTICS (LII)

You are not alone, I'm with you. I'm lonely too.

Jeff Tweedy & Mavis Staples 'You are not alone' (2010)

SURREALISTA O METABOLISTA?

Procrastinant - en aquestes immenses golfes que són els tumblr. - he descobert una sèrie de René Magritte que porta per títol l'esguard o la mirada mental.

René Magritte 'Le regard mental' 1947

Però, per molt que l'observi, veig aquesta mirada més pròpiament metabolista que no pas surrealista.

Kisho Kurokawa 'Nakagin Capsule Tower' 1972

L'ESTUDI DE L'ARTISTA

Era un 2 de maig de 1960 quan l'artista escrivia aquesta carta al seu arquitecte. Una carta on hi detallava les seves necessitats tant domèstiques com laborals.


L'artista volia una casa molt pràctica i confortable, amb els millors materials, d'extrema austeritat i sense luxes superficials. De ser possible, afegia, preferia reduir l'habitatge a dues plantes i l'estudi en una altra.

Un estudi, especificava, amb una sala de treball, d'uns quatre metres d'altura i l'amplada de façana, una gran sala per mostrar els quadres, una habitació dipòsit i lavabos.

PENSAMENTS HERMÈTICS (LI)

El temps és art.

Wim Wenders 'In weiter Ferne, so nah!' (1993)

FLAMES HERTZIANES

Flames crepitant, en un capvespre tardorenc, al Port de la Selva.

De fons "Such a color" de Shugo Tokumaru.

UN MATÍ DE DIUMENGE

Something sad keeps moving...

Com el silenci d'un despertar en un matí de diumenge, quan la pròpia existència sembla eterna.

Com Wilco tocant en directe un 12 de desembre de 2011, a la Civic Opera House de Chicago.

NOTES BERLINESES (XL)

Los berlineses se apoderan del Tiergarten con tan cuidadosa despreocupación que no se sabe si este parque inmenso es para ellos una pausa o un destino; no se sabe si el Tiergarten es un fin o un medio. Es un vestigio del paraíso, igual que la cercana Potsdamer Platz es un suburbio de Babel. En esa distancia entre el jardín y las torres se separan y se juntan la inocencia de los desconocedores del primer pecado y el recelo de los vencidos por el diluvio. Berlín es una escultura forjada por la guerra; entre sus tentáculos todavía humeantes se mueve la gente con la indiferencia estoica de quien sabe que hubo un día un precio que pagar. El suelo está caliente bajo sus pies con esa peculiar exhortación a dosificar memoria y olvido, tan palpable en esta ciudad condenada a ser pedagógica. Hay que olvidar al monstruo para vivir sin dolor, hay que recordar que un exceso de olvido constituye una ofensa hacia quienes tuvieron el sufrimiento por destino. Berlín es una ciudad épica, una Troya excavada por las bombas en la que la última muralla cayó hace solo veinte años porque quienes la construyeron no sabían gran cosa sobre santuarios.

JESÚS DEL CAMPO 'Berlín y el barco de ocho velas' (2010)